Era l’hora, tenia el tros de paper arrugat, guardat a la butxaca de la dessuadora. Aquell paper on la nit anterior havia escrit tot el que sentia. Amb nervis i vergonya. Jo, recolzada al mur, esperant a veure-la. Fins que per fi vaig veure aquell somriure tan perfecte que tant m’agradava. Ella, quan em va veure, va somriure encara més i es va apropar amb rapidesa cap a mi. Quan estàvem cara a cara, va murmurar un hola i em va abraçar. Quan ens vam separar vaig posar la mà a la butxaca, agafant el paper nerviosa, la vaig mirar i vaig murmurar “t’he de dir una cosa”, ella em va mirar més profundament i mig somrient va dir “jo també”.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.