e_640

NATÀLIA ROSILLO COSTA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Una porta s’ha obert. El record de petita i de gran continua sent el mateix. Et veig dins meu, et sento dins meu. Ho expresso a través del moviment, la dedicació, la tècnica, l’esforç, tot gràcies a tu. Quan pujo a l’escenari et veig com una llum mentre em moc i em guies pel camí. Cada pas que dono em fa continuar estant viva i avançant en el meu recorregut. Saber que em veus, que em cuides i em protegeixes, em fa tindre més energia i poder avançar com a persona, assemblant-me més a tu. El teu record no s’apaga, es converteix en el foc que em fa continuar brillant i ballant en tot moment. Gràcies per estar sempre al meu costat. 

AGUSTÍ ALBAREDA VILARÓ_3r C COL·LEGI MARE JANER

És un dia normal, passejant com sempre i pel mateix lloc de sempre, per escampar l’aire, no em sento bé, estic estrany. Alguna cosa no va bé. No li dono importància. Arribo i me’l trobo davant la porta amb un somriure de punta a punta. Llest per jugar, però caic de patac a terra, no em puc despertar. Me’n vaig sense acomiadar-me, però no sé on he anat a parar. Veig coses, més aviat, records inoblidables en què m’ho passo molt bé, però no puc tornar, ho veig tot fosc. Començo a notar que els records se me’n van, es van esborrant, van desapareixent. El mateix va passar-li al meu avi, però no en sabia l’experiència. 

ALEJANDRO TASSET_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el dilluns 9 de febrer de 2000, en Pol, un noi que acabava d’acabar els seus estudis, va sortir a buscar feina; ja era hora de començar a guanyar alguns diners. Va baixar de casa i va pujar al cotxe, però en seure va veure un estrany paquet de cartró al seient. Li va semblar molt estrany: com havia arribat allà? Què hi havia dins? Va reflexionar i no el va voler obrir, tenia por que fos una bomba o alguna cosa dolenta. Va llençar el paquet a la brossa, però l’endemà hi tornava a ser. El va llençar al riu… i, misteriosament, continuava apareixent, com si tingués vida pròpia, cosa que va fer que en Pol es preguntés què estava passant.

GONÇALO LOURENÇO_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa un any em va tocar la loteria: cinc milions d’euros. Era el millor dia de la meva vida. Li vaig donar un milió a la meva família, que es va comprar una casa, tres cotxes i se’n va anar de vacances. Però jo tenia altres plans: volia ser president del Barça. L’únic problema eren els contactes. Vaig investigar durant setmanes fins que, un dia, em van trucar de les oficines del Futbol Club Barcelona i em van contractar. Quatre mesos després, amb la temporada acabada, vaig anar de vacances al Brasil. Vaig pujar una muntanya, em vaig preparar per saltar amb el paracaigudes… i, en tocar terra, vaig caure del llit.

IAN GOLDIN SMITH_3r A EA 2A ENSENYAnÇA D’ORDINO

Tot preparat per fer aquell viatge tan esperat a Stone Island. De sobte es van adonar que el fill petit havia desaparegut! La família estava desesperada perquè al cap d’una hora s’envolava l’avió. Feia mitja hora que buscaven el Gerard i, quan ja estaven perdent l’esperança, van començar a sentir sorolls molt forts que provenien de fora. Van mirar per la finestra i van veure el seu fill petit pilotant un avió enorme, mentre els saludava ben content. Tots es van quedar bocabadats, sense saber si riure o plorar, mentre el Gerard feia acrobàcies pel cel com si fos un autèntic pilot professional.

ALAIN GASTON JIMÉNEZ_3r A

EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Sentia un buit d’aire que no podia sortir, aquell aire que solia passar per la meva cara. Una carícia que et fa tremolar i una adherència que et fa dubtar. Ella em seguia agafant i jo només era un ocell que continuava cantant, cec davant el perill que s’apropava. Un amic em va dir que anés amb compte, que les serps admiren els ocellets que canten i canten, sense parar, fins que és massa tard. Aquella persona que em va trobar, que em va donar calidesa quan tot era foscor, va resultar ser la serp que, amb una abraçada lenta i mortal, em va ofegar sense deixar rastre. I el meu cant, avui, és silenci.

ALEXIS CASTILLEJO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Erik va anar al parc d’atraccions el dia de la inauguració amb la seva millor amiga. Van pujar a la muntanya russa i gaudien molt. Però en passar sota un túnel, es va sentir un crit esglaiador. Quan van sortir de l’atracció, havia mort un home i tothom va començar a cridar. Ningú sabia què havia passat perquè estava tot completament fosc. L’Erik va regirar els seients, va fixar-se en la gent i va repassar tot el que havia succeït. Va pensar que l’assassí s’havia penjat de l’atracció amb una corda i havia fet servir la foscor per atacar. Ningú no havia vist res. El detectiu el va enxampar. Tothom va quedar bocabadat per l’eficàcia. 

SERGIO CHACON_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo aquell dia, havia tornat d’unes vacances a Portugal, de visitar els avis. Tornar a casa dels pares també em va omplir d’alegria. Però aquella sensació es va esfumar de seguida, en passar el llindar i notar l’absència del meu gat Garfield. Vaig anar a la cuina, on estaven els meus pares, i els vaig demanar explicacions per la falta d’en Garfield. Em van explicar que l’havien donat als meus tiets perquè ja era molt vell per viure a la ciutat. Vaig demanar de parlar amb ells. Em vaig tranquil·litzar en escoltar que estava bé. Però estic confós, ells me’l descriuen roig però jo el recordo taronja amb taques negres.

ADRIÀ RIBERA GENER_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una vegada, hi havia un sicari molt temut. Va rebre la seva missió final. Encara que ja s’hauria pogut retirar, volia acabar sortint per la porta grossa. Era de matinada i va entrar per una finestra. Va veure el vell senyor assegut en una butaca, però no sabia que era cec. Quan va sentir un soroll, va pensar que era una sorpresa del seu fill, ja que era el seu aniversari. Va dir: “Thomas! Com estàs? T’he trobat a faltar”. El sicari ho escoltava i l’avi pensava que de veritat era el seu fill; li va oferir un te i li va dir quant l’estimava. El sicari li va fer una abraçada sense dir res i es va retirar, però amb una lliçó. 

IKER RAMOS SÁNCHEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Eren les tres de la matinada i estava al meu llit. Llavors vaig sentir un soroll que venia de la sala d’estar, però de sobte el soroll semblava vindre del soterrani. El pare hi va baixar i vaig poder sentir com s’estava barallant amb un pallasso. Jo estava paralitzat de la por i no em podia ni moure. Després d’això no es va sentir  res més. Vaig baixar les escales i vaig veure el pallasso desmaiat al terra del soterrani. Vaig girar-me buscant el pare, però ell ja no hi era. Vaig cridar el seu nom, però ningú contestava. Tot estava immers en un silenci absolut. Em vaig quedar amb por, però ell ja no hi era. No vaig dormir en tota aquella nit. Al matí, quan vaig baixar al soterrani, el pallasso ja no hi era… però el nas vermell era damunt del meu llit.

RAFAEL OLIVEIRA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia de neu, tot esquiant amb dos amics, com sempre, amb brisa i neu pols, tot era perfecte. Els esquís nous i encerats esperaven ser estrenats. Al telecadira admiràvem els possibles salts, però un ens va cridar molt l’atenció per la seva altura. Un dels amics no s’atrevia a saltar; era normal, feia més de quatre metres. De cop, es va llançar el primer amic. Li vam preguntar com ho veia i ens va dir que perfecte. Va arribar la meva hora: vaig saltar. En aquell moment em sentia lleuger, molt lleuger, com si fos un somni fet realitat. Però la temporada no s’havia acabat, tot just havia començat i tot podia canviar!

INÉS OLIVEIRA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’hivern vaig anar a esquiar amb un grup d’amics a la muntanya. Ens vam trobar al sector de Pas de la Casa i, quan estàvem tots junts, vam canviar de sector. Després de baixar una pista, vam anar a agafar un telecadira al sector de Soldeu. Mentre hi pujàvem, el telecadira es va aturar; vam esperar quinze minuts allà a dalt, però al final va tornar a funcionar. Després, vam pujar un tros de pista per agafar-ne un altre. Quan vam arribar al cim feia molt vent i no hi havia ningú; un pister ens va dir que no podríem tornar al Pas perquè estava tancat. Vam baixar i ens vam quedar al Tarter, sense poder esquiar més.

miquel lópez garcía_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Avui hi he arribat, però ha estat gràcies a aquell nen que somiava en mi, on estic ara. Tot ha estat gràcies als somriures, plors i situacions frustrants d’aquell petit nen que mai va deixar de somiar. Es pensava, i n’estava convençut, que els seus companys eren superiors a ell, però ell tenia una cosa que el feia especial: la determinació. Va començar a ser més disciplinat i va perseguir el seu somni com un tigre a la seva presa. Si pogués parlar amb ell una estona, li diria que ho hem fet els dos junts – bé, els tres–, ja que aquell ésser omniscient sempre ens va donar força i esperança quan no vèiem llum al final del túnel. 

MARIA GARRALLÀ GARCIA_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

A la classe de ball, com sempre, les dues millors estaven al davant. Es van aprendre la coreografia sense música. En fer-ho amb música, només els sortia bé a un grup de tres, però no els van fer cas quan van explicar com fer-ho. Poc després, una nena va repetir el que havia dit el grup de tres i tothom li va fer cas. Al final, els va sortir bé a totes, però el mèrit va ser de les altres. Cap al final de la classe, el professor va dir que una faria un solo. Totes es pensaven que seria una de les dues millors, però quan va dir una que no s’esperaven, totes es van mirar sorpreses i les millors van dir: “Ets la millor per fer el solo”.

CHLOÉ VILASEVIL ROLDAN_3ème G Lycée Comte de Foix

Què passa si un dia decideixes sortir al carrer i preguntar als joves si es veuen vivint aquí en un futur? Doncs, t’ho explico des del meu punt de vista. Jo que he hagut de sortir del meu país per l’arribada de gent amb diners, jo que he hagut de veure la meva mare amb tres treballs per permetre’ns tenir un pis i una situació decent, veig una situació complicadíssima. Ens trobem moltes vegades amb vivències així, el futur del país està seguint aquesta línia. Mentre gent amb diners es dedica a viure als pisos que eren assignats per a joves, amb preus que pugen. Demogràficament, els joves disminueixen. Es pot o no es pot viure així? 

Martin Gayan_3ème B Lycée Comte de Foix

Un dia que estava jugant al mòbil, em va arribar un missatge d’un número desconegut que deia: “Et trobaré a tu i a la teva família.” El vaig bloquejar. Des d’aquell dia van començar a passar coses ben estranyes. A la nit, havent sopat, me’n vaig anar al llit, i cap a les quatre del matí em van despertar uns sons inusuals que venien de la cuina: “Cloc, cloc, cloc.” Hi vaig anar per veure què era aquell so i cada cop era més intens: “Cloc, cloc, cloc.” No hi havia ningú, em vaig adonar que els meus pares i el meu germà no havien tancat bé l’aixeta. Vaig tornar al llit. El missatge només era una promoció d’una sèrie de Netflix.

Jonathan Ribeiro_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig arribar al circuit del Pas de la Casa. Era gran. El meu pare va anar a buscar les entrades mentre jo, els meus amics i la meva mare esperàvem. El meu pare arriba amb elles. Entrem dins del circuit, jo i els meus amics vam anar a veure el cotxe mentre el meu pare va anar a agafar el meu casc i vaig pensar, aniré amb algun cotxe?, i exactament estava en la certesa. Un amic del meu pare va portar un Porsche GT2 RS vermell. Vaig tindre l’oportunitat de pujar-hi i fer no només una ni dues ni tres sinó cinc voltes derrapant en tot el circuit, i quasi ens xoca un cotxe de marca Ford a l’última corba amb un aleró gran.

VALENTIN KALAMAR_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia normal, i amb els meus amics volíem fer algun viatge. Junts vam planejar i quedar per fer-lo la següent setmana. Quan va arribar la data vam quedar i vam partir. D’un moment a l’altre va aparèixer una casa molt gran i diferent de l’època en què vivim. Curiosos vam entrar, però al voler sortir vam veure que ja no hi havia porta, cada vegada que escoltàvem un cop canviàvem de lloc, i cada vegada érem menys. Fins que ens vam quedar tots separats, i un per un vam anar desapareixent. Al final vaig quedar jo sol, però jo no vaig desaparèixer, sinó que el monstre em va dir que jo m’hauria de convertir en ell per sobreviure.

GUSTAVO MARTINS_3ème F Lycée Comte de Foix

De matinada, tot llest: bosses i pals. Tot preparat per marxar cap a Majadahonda. A les quatre de la tarda, estem aplegats per una final de lliga. Vestuari animat: música a tot drap i llestos per sortir al gel. Partit complicat: moltes expulsions, partit molt renyit. Un partit tan complicat que acabem a la pròrroga i a penaltis. Comencem bé, marcant els tres primers, tanmateix l’altre equip també és un bon equip i empata. Estem tots molt nerviosos amb  por de perdre. Ara bé, allà estava jo escalfant per anar a xutar el penalti decisiu. L’àrbitre xiula mirant el meu entrenador perquè jo entri al gel a fer màgia i guanyar el partit.

Marta Afonso_3ème F Lycée Comte de Foix

Vaig pujar a l’àtic de casa meva i hi vaig trobar una capsa molt antiga. Dins, hi havia un paper una mica vell on deia “Després de llegir-me, vindrà algú al món”. Vaig llegir allò una mica confusa i vaig somriure. De cop, va entrar algú a casa meva, i em vaig quedar petrificada. Ella era una còpia exacta meva, mateixa roba, mateix cabell, mateixos ulls, tot… Em va dir “Gràcies per donar-me la vida” i vaig tornar a pujar corrents. Vaig llegir-ho un altre cop i va tornar a entrar una altra còpia. Ella també em va dir el mateix “Gràcies per donar-me la vida”. Davant d’aquesta situació, només pensava com li explicaria a la meva mare.