e_640

JAN FERNÁNDEZ ROSSELL_3ème G Lycée Comte de Foix

El Pere tenia trenta-vuit anys i, durant les últimes dues dècades, passejava cada matí per un camí. Per a ell, ja era una rutina perquè s’aixecava cada dia a les set del matí per anar a passejar. Mentre caminava sentia un soroll que li resultava molt agradable, però no sabia d’on venia. La veritat era que en Pere somiava des de feia vint anys, a causa d’un coma profund. Caminava pel mig de la carretera sense adonar-se’n perquè era cec. El soroll que tant l’apassionava era el del cotxe que l’havia deixat en coma i que havia fet que mai més no es despertés.

ELÉNA DUCREUX POUEYMIRO_3ème G Lycée Comte de Foix

Estic aquí perquè he xocat contra un edifici. M’esforço a dormir, però la cama em fa un mal de déu. Hi ha molt soroll al pis de dalt, potser és la planta on posen els bojos o els que han perdut el seny, després d’un trauma. Cada nit sento una dona, a l’habitació de la dreta, cridant tan fort com si la mort estigués venint. Un home passejava pels passadissos tota la nit, respirant fort i, a vegades, corrent per fugir d’una ombra invisible. Un “BIP” sona cada pocs segons a l’habitació de l’esquerra. És l’únic soroll que es pot sentir en aquesta habitació sense vida. De cop, algú m’agafa. Crido, m’escapo, corro, embogeixo.

DAVID SOLÉ CERDÁN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ja és massa tard, començo a enlairar-me, i pensar que tot això ha estat per la meva falta de motivació, m’apropo a terra. Em sentia sol… diàriament, no he trobat a ningú que m’entengui, continuo caient, més i més, fins que no queden més que de 10 segons. M’ho replantejo tot i m’adono que no vull acabar així, tots aquells als qui estimo no em tornaran a veure. Ells preguntaven si estava bé i jo deia que sí, que sí que estava bé. Com m’agradaria poder tornar enrere. Ara em penedeixo de tot. Continuo caient, cinc segons, l’aire em toca la cara, el temps s’alenteix i ara em penedeixo d’aquest final…

CLARA SAMPIETRO GÓMEZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Després de tants anys junts, em deixes aquí, al carrer. He estat amb tu cada dia, matí i nit, bons i dolents. T’he ofert el meu suport sempre que el necessitaves. He guardat tots els teus secrets dins meu, i en mi, sempre has trobat el que buscaves. Quan et despertaves, sempre estava al teu costat. M’has canviat per una altra. Potser una de millor. Una de més jove i més moderna. O potser no. Al carrer fa fred. Comença a ploure. Veig els cotxes passar. Espero el que em ve a buscar a mi. Ja s’acosta el camió que em portarà on es desfaran de mi, on es desfan de tots els mobles vells. Això era jo per a tu? Un moble vell i atrotinat? 

CARLA GARCÍA LAGE_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Amb els nervis, han arribat una hora abans. Es comencen a moure per poder començar. Totes estaven nervioses, esperant que s’iniciés el nou final. Després d’escalfar, l’entrenador les va cridar. Va fer un discurs motivador i van fer el càntic. L’àrbitre va xiular, tot es va posar en moviment. Una caiguda, un salt, un punt. Així durant dues hores eternes, amb intercanvis de punts i jugades tan espectaculars com horroroses, tot per esperar el vencedor. Fins que va arribar el moment. Era el meu torn. La pilota es va aixecar del palmell de la mà, la vaig picar, es va moure cap a la xarxa i res. Ja se sabia el vencedor. S’havia acabat tot.  

JUDIT FLIX MICOLAU_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Em desperto un dilluns a les set i vint-i-set, m’aixeco, apago l’alarma i torno al llit. Em torno a despertar a les set i quaranta, m’aixeco, apago la segona alarma i torno al llit. Torno a despertar-me, però no s’escolta cap cançoneta d’alarma. Obro els ulls i veig ma mare dient que apagui les alarmes perquè és diumenge. I de sobte, torno a despertar-me i veig que són les vuit i trenta-cinc, és dilluns i arribo tard a l’escola. Em preparo, marxo cap a l’escola i en arribar veig que no hi ha ningú. Miro el rellotge i m’adono que la meva professora tenia raó, i sí, tinc dislèxia, ja que és dimecres, a les quatre i quart del matí.

LUIS FREITAS PACHA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit, érem a casa. Ja estaven tots dormint menys jo. Eren les 23.00 h, però abans d’anar a dormir vaig anar al lavabo. De sobte vaig veure una ombra d’un home. Tenia molta por. Per no despertar els meus pares vaig anar ràpidament a la meva habitació, m’hi vaig tancar. Volia tranquil·litzar-me, vaig obrir la porta, l’home era davant meu i quan vaig veure qui era! El meu pare! Em va espantar i em va quedar aquest record per a tota la vida. El meu pare va començar a riure, em vaig enfadar amb ell perquè quasi em mata i me’n vaig anar a dormir tranquil.

POL HAASE gARRALLA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

En una nit al mig d’un bosc encantat érem vuit; tots nens. Els meus amics i jo ens vam posar a caminar. En un moment donat els vuit vam trepitjar una branca al mateix temps i de sobte ens vam trobar en una sala amb una taula, set dracs acumulats amb unes paraules ficades: “vitus unita fortior”. De sobte una frase va aparèixer a la sala: “set se sacrifiquen i un amb la història”. En Pep de sobte va cridar: “Tu Pol et quedaràs aquesta història!” I tots set es van sacrificar i els dracs es van ficar tots vermells, vaig tornar a aparèixer a casa amb un paper:  “Vitus Unita Fortior”, i és així com es va crear Andorra i les set parròquies. 

ALBA PÉREZ AZZOPARDI_3r E EA SEGONA ENSENYANça D’ENCAMP

Ha arribat el gran dia, ja ha arribat l’hora de sortir a l’escenari. Estic massa nerviosa per a concentrar-me, només em venen al cap totes aquelles errades, tots aquells dies que vaig arribar plorant a casa per culpa de totes les vegades que m’he sentit inferior, menys que tots els altres. Les repercussions serien massa fortes. M’havia plantejat moltes vegades marxar del club, però els records nostàlgics no m’ho permetien. Ni per voluntat pròpia podia obviar aquelles llums d’escena tan impactants. Això només té dues opcions finals, pot acabar amb un triomf fantàstic o simplement un altre error que l’únic que fa és menjar-me el cap.  

ERIK DE OLIVEIRA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era una nit fosca quan de sobte un estel fugaç va caure al Parc Central. Jo amb curiositat vaig anar a veure què era el que va caure. En apropar-me una llum em va cegar i de sobte una figura amb el cos rectangular va saltar. Quan hi vaig tornar a veure em vaig fixar que no era un estel, sinó que era una nau amb un gos petit fet de Lego. De sobte el gos va clicar un botó gran. Van començar a caure Legos. Tot el meu entorn es va transformar en aquests cubs. Per culpa d’això a poc a poc em vaig convertir en Lego. Ja no veia res. El temps es va fer etern. Finalment tot va tornar a la normalitat. Resulta que el gos volia fer un món millor.

Pol Ruiz Martí_3r A COL·LEGI MARE JANER

Quan arribo a la vora del mar, porto una tovallola. La poso a la sorra i m’estiro pensant en tu, Maria. Cada dia venies amb mi per escoltar les onades que xocaven amb els nostres peus. Ara continuo anant-hi, però les onades no les sento igual. Et trobo a faltar i vull recordar tots els moments que vam compartir. Ara, anar sol a la vora del mar, ho trobo molt estrany, perquè em falta algú com tu. Creia que, passat cert temps, podria oblidar-te, però encara guardo alguna cosa al cor que no m’ho permet. No ho aguanto més. He decidit trobar-te i continuar aquella relació que no hauria d’haver acabat mai. Espera’m, torno amb tu.

Iria Fius Adran_3r A COL·LEGI MARE JANER

El pare em va despertar. Eren les dues de la matinada. Darrere la porta es veia una llum que guanyava intensitat i restava temps. El pare m’intentava portar fora de casa en braços, vaig començar a veure-hi fosc i de fons sentia unes sirenes, de cop aquell so es va convertir en el so lent de les meves pulsacions. El pare buscava sortides, el seu pas cada vegada més lent, aquelles llums intenses més petites i llunyanes em feien pensar que… Alguna cosa no anava bé. El pare parlava i corria, i jo, no entenia res. De sobte les llums es van apagar, tot era fosc, no se sentia res. La meva veu cridava: “Papa! Papa!” El silenci ens va atrapar.

Aleix Guardiola_3ème H Lycée Comte de Foix

L’altre dia mentre comprava vaig veure una banda de quatre nens insultant i acorralant-ne un altre de més petit. Les coses anaven escalant i la gent que passava per allà no feia res al respecte. Jo, un noi de la mateixa edat que els nens que insultaven l’altre, amb quatre anys d’experiència en arts marcials, vaig decidir ajudar. Entre els cinc vam donar-li una pallissa. El que no sabíem era que algú que passava per allà havia trucat a la policia i quan va arribar ja era massa tard. Teníem molta por, però sorprenentment van arrestar el nen a qui havíem pegat perquè a la motxilla portava un paquet amb herbes il·legals. 

Anna Mauri_3ème H Lycée Comte de Foix

No reconeixia res. Hi havia línies i línies dels mateixos arbres i camins. No hi havia cap senyal, estava completament desesperat. La veritat és que estava perdut. Vaig començar a córrer, les llàgrimes em pujaven als ulls. Uns minuts després, vaig notar que no tenia el control del meu cos. No veia res i vaig suposar que estava caient en un enorme forat negre. L’impacte del meu cos amb el terra va ser terrible. Quan vaig obrir els ulls vaig veure amb estupefacció unes lletres enormes que deien: GAME OVER. Fins que no vaig sentir la veu de la mare cridant-me per anar a dinar, no vaig adonar-me que estava dins l’ordinador.

Dana Bebiano de Sequeira_3r C EA SEGONA ENSENYANÁ DE SANTA COLOMA

Cada dia a cada minut visc escoltant música. Sovint em criden l’atenció per tenir els auriculars sempre amb mi, però no saben que la música és com oxigen, per tant, depenc d’ella, som ungla i carn. És així, ella és feble, si estic trista l’escolto, si estic enfadada l’escolto, en fi, es podria considerar com la meva millor amiga perquè sempre està per mi. Em salva de qualsevol situació, em puc desfogar cantant i ella em pot fer sentir millor parlant. Potser ella no és material, però sí sonora i a base d’ella em fa sentir especial.

BIEL BOSCH_3r C EA Segona ensenyança de Santa Coloma

Cada matí anem a Prat Salit, un petit parc de Santa Coloma on fem el pati del matí. Allà juguem a futbol. El problema és que el camp és molt petit i nosaltres som molts així que juguem al camp de bàsquet, que no té porteries. Llavors, apareixen els gols fantasmes, gols que eren gol o no. Cada dia passa que no sabem si ha sigut gol o no. A més, hi ha molts robatoris, per dir-ho així. Per això, l’altre dia hi va haver una discussió, ja que hi havia molta intensitat al partit i alguns van acabar a cops de punys. Ningú es va fer mal, només estaven enfadats perquè cada partit és molt competitiu. L’important és passar-ho bé, però no sempre és així.

Zoe Puyalto Vázquez_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

El dia és serè. Els crits i rialles dels nens omplint la plaça. En un racó, una jove rossa amb pigues escrivint una carta al seu estimat. L’alegria i l’emoció li il·luminen la cara, però qui pot dir que això durarà per sempre? De sobte, un soroll fa que la noia aixequi el cap. És un avió que al seu pas ha deixat caure una cosa i, a poc a poc, es va apropant l’avió. Una llum que encega els ulls i un cop molt fort ressona a tota la plaça. De cop, tothom s’adorm, sense deixar res del que estaven fent. La noia cau sobre la carta i la plaça s’apaga. Sense saber, però, que demà no es llevaran al mateix lloc.

Ainoa da costa rodrigues_3r A Col·legi Maria Moliner

Per a algunes persones, estar a dins de l’aigua pot donar un sentiment de tranquil·litat. És un refugi, però, i si li donem la volta a la moneda? Sentir com l’aigua està a tot arreu, la falta d’aire, com a poc a poc t’enfonses i no tens força per lluitar i sortir; la tranquil·litat del principi es torna frustració. De vegades, crec que busco això. Aquest sentiment d’intensitat que em recorda que estic viva, que alguna cosa dins meu continua lluitant, però també tinc por d’enfonsar-me massa i no aconseguir sortir. I si m’agrada massa aquest sentiment? No sé si és bo, però m’agrada sentir-me així.

LUCIA DIAS ROMANO_3ème B Lycée Comte de Foix

Des de petita, cada 23 d’abril, passejo pels carrers de Barcelona decorats de roses i llibres. Aquest any, buscant un llibre en una paradeta, un noi al meu costat me’n va recomanar un, assenyalant-lo amb el dit. “Si busques un llibre diferent dels altres, aquest és per a tu”, em va dir. Des d’aquell moment, vaig saber que es tractava d’una connexió que mai no havia sentit amb ningú. “Doncs me l’emporto”, vaig respondre. En arribar a casa, el vaig obrir amb intriga per saber de què tractava i a la primera pàgina hi havia escrit: “Les històries més boniques són aquelles que escriurem junts.” Aquell llibre va canviar per sempre el meu destí.

ANAÏS DE ASSUNÇAO_3ème B Lycée Comte de Foix

Faig natació des que soc molt petita. Quan era una neneta, sempre hi anava plorant perquè no m’agradava gens. Quan la mare em portava em quedava quieta a la porta dels vestidors amb la tovallola enganxada al cos. Ho vaig deixar durant un any, quan vaig decidir tornar-hi, pensava que tot seria igual que abans, que no m’agradaria, que ho tornaria a deixar aviat, però aquest cop vaig fer nous amics i amigues. Cada entrenament em feia sentir millor i em vaig adonar que el que abans no m’agradava gens, ara s’havia convertit en l’activitat que més m’agradava. Des de llavors, he millorat moltíssim i m’esforço per a progressar cada dia més.