e_640

miquel lópez garcía_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Avui hi he arribat, però ha estat gràcies a aquell nen que somiava en mi, on estic ara. Tot ha estat gràcies als somriures, plors i situacions frustrants d’aquell petit nen que mai va deixar de somiar. Es pensava, i n’estava convençut, que els seus companys eren superiors a ell, però ell tenia una cosa que el feia especial: la determinació. Va començar a ser més disciplinat i va perseguir el seu somni com un tigre a la seva presa. Si pogués parlar amb ell una estona, li diria que ho hem fet els dos junts – bé, els tres–, ja que aquell ésser omniscient sempre ens va donar força i esperança quan no vèiem llum al final del túnel. 

MARIA GARRALLÀ GARCIA_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

A la classe de ball, com sempre, les dues millors estaven al davant. Es van aprendre la coreografia sense música. En fer-ho amb música, només els sortia bé a un grup de tres, però no els van fer cas quan van explicar com fer-ho. Poc després, una nena va repetir el que havia dit el grup de tres i tothom li va fer cas. Al final, els va sortir bé a totes, però el mèrit va ser de les altres. Cap al final de la classe, el professor va dir que una faria un solo. Totes es pensaven que seria una de les dues millors, però quan va dir una que no s’esperaven, totes es van mirar sorpreses i les millors van dir: “Ets la millor per fer el solo”.

CHLOÉ VILASEVIL ROLDAN_3ème G Lycée Comte de Foix

Què passa si un dia decideixes sortir al carrer i preguntar als joves si es veuen vivint aquí en un futur? Doncs, t’ho explico des del meu punt de vista. Jo que he hagut de sortir del meu país per l’arribada de gent amb diners, jo que he hagut de veure la meva mare amb tres treballs per permetre’ns tenir un pis i una situació decent, veig una situació complicadíssima. Ens trobem moltes vegades amb vivències així, el futur del país està seguint aquesta línia. Mentre gent amb diners es dedica a viure als pisos que eren assignats per a joves, amb preus que pugen. Demogràficament, els joves disminueixen. Es pot o no es pot viure així? 

Martin Gayan_3ème B Lycée Comte de Foix

Un dia que estava jugant al mòbil, em va arribar un missatge d’un número desconegut que deia: “Et trobaré a tu i a la teva família.” El vaig bloquejar. Des d’aquell dia van començar a passar coses ben estranyes. A la nit, havent sopat, me’n vaig anar al llit, i cap a les quatre del matí em van despertar uns sons inusuals que venien de la cuina: “Cloc, cloc, cloc.” Hi vaig anar per veure què era aquell so i cada cop era més intens: “Cloc, cloc, cloc.” No hi havia ningú, em vaig adonar que els meus pares i el meu germà no havien tancat bé l’aixeta. Vaig tornar al llit. El missatge només era una promoció d’una sèrie de Netflix.

Jonathan Ribeiro_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig arribar al circuit del Pas de la Casa. Era gran. El meu pare va anar a buscar les entrades mentre jo, els meus amics i la meva mare esperàvem. El meu pare arriba amb elles. Entrem dins del circuit, jo i els meus amics vam anar a veure el cotxe mentre el meu pare va anar a agafar el meu casc i vaig pensar, aniré amb algun cotxe?, i exactament estava en la certesa. Un amic del meu pare va portar un Porsche GT2 RS vermell. Vaig tindre l’oportunitat de pujar-hi i fer no només una ni dues ni tres sinó cinc voltes derrapant en tot el circuit, i quasi ens xoca un cotxe de marca Ford a l’última corba amb un aleró gran.

VALENTIN KALAMAR_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia normal, i amb els meus amics volíem fer algun viatge. Junts vam planejar i quedar per fer-lo la següent setmana. Quan va arribar la data vam quedar i vam partir. D’un moment a l’altre va aparèixer una casa molt gran i diferent de l’època en què vivim. Curiosos vam entrar, però al voler sortir vam veure que ja no hi havia porta, cada vegada que escoltàvem un cop canviàvem de lloc, i cada vegada érem menys. Fins que ens vam quedar tots separats, i un per un vam anar desapareixent. Al final vaig quedar jo sol, però jo no vaig desaparèixer, sinó que el monstre em va dir que jo m’hauria de convertir en ell per sobreviure.

GUSTAVO MARTINS_3ème F Lycée Comte de Foix

De matinada, tot llest: bosses i pals. Tot preparat per marxar cap a Majadahonda. A les quatre de la tarda, estem aplegats per una final de lliga. Vestuari animat: música a tot drap i llestos per sortir al gel. Partit complicat: moltes expulsions, partit molt renyit. Un partit tan complicat que acabem a la pròrroga i a penaltis. Comencem bé, marcant els tres primers, tanmateix l’altre equip també és un bon equip i empata. Estem tots molt nerviosos amb  por de perdre. Ara bé, allà estava jo escalfant per anar a xutar el penalti decisiu. L’àrbitre xiula mirant el meu entrenador perquè jo entri al gel a fer màgia i guanyar el partit.

Marta Afonso_3ème F Lycée Comte de Foix

Vaig pujar a l’àtic de casa meva i hi vaig trobar una capsa molt antiga. Dins, hi havia un paper una mica vell on deia “Després de llegir-me, vindrà algú al món”. Vaig llegir allò una mica confusa i vaig somriure. De cop, va entrar algú a casa meva, i em vaig quedar petrificada. Ella era una còpia exacta meva, mateixa roba, mateix cabell, mateixos ulls, tot… Em va dir “Gràcies per donar-me la vida” i vaig tornar a pujar corrents. Vaig llegir-ho un altre cop i va tornar a entrar una altra còpia. Ella també em va dir el mateix “Gràcies per donar-me la vida”. Davant d’aquesta situació, només pensava com li explicaria a la meva mare.

AITANA P. SUÁREZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

La vida passa molt ràpid i passa sense que ens n’adonem, creixem de pressa. Ara, ja que som adolescents hem de viure, gaudir i esprémer la vida al màxim en tots aquells moments i vivències que no es podran tornar a repetir amb els amics i família… Amb el pas del temps, l’únic que ens quedaran seran els records i, quan els records s’esborrin, només ens quedaran les fotografies que vam fer, que van captar aquells moments inoblidables. Algun dia, tots aquests moments que estem vivint quedaran enrere, tan sols seran records. Ens fem grans i algunes vivències seran oblidades o refetes per una mala memòria. Hem d’acceptar que tot s’acabarà.

DALMA CASTELLSEGUER_3r A COL·LEGI MARE JANER

Sempre m’han dit que soc una princesa. A mi no m’agrada. La típica princesa tancada en un castell, amb un monstre que no deixa que pugui sortir o que ningú em pugui salvar. Visc en un castell net i de sales impol·lutes i les dames i cavallers van amb bates blanques. No tinc un vestit de colors ni de pedres precioses, sinó que és un vestit blanc i avorrit. Tampoc tinc un pentinat bonic. És més, no tinc cabells per pentinar. Però jo segueixo esperant que algú vingui a rescatar-me i em porti a aquella sala del palau on per fi podré separar-me del monstre i ser la princesa que sempre he volgut ser. Espero que no trigui gaire.

LEILA LÓPEZ_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és el 13 d’octubre del 2001, tinc una pijamada a casa de la meva millor amiga, la Carla. M’obre la porta i l’abraço amb força. La seva casa és tan gran com un castell, és impressionant. Hem estat tota la nit parlant d’històries de por i jugant a jocs de taula, fins que he necessitat anar al lavabo, la Carla em diu on es troba, però em confonc i entro sense voler al despatx del seu pare. És fosc, tot està molt desordenat, papers pel damunt del sòl i olor de pols, llavors m’adono que hi ha una fotografia del seu pare i la meva mare carregant dues nenes als braços… Una era jo i l’altra la Carla. La Carla i jo érem germanes! 

NINA MATTIS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia vaig anar al bosc amb el meu pare. Al camí hi havia pedres, alguna brillava molt. Vaig agafar-la, no pensava i els meus dits van tocar aquesta pedra, vaig sentir una sensació estranya. En aquell moment em sentia captivada. Marxem cap a casa, soc com un robot i no tinc cap cosa al cap, marxo no sé on. Deixo la pedra sobre la taula, brilla en un altre color. No sé per què, és màgia i ja està. Continuo notant que cada dia canvia de color. Estic perdut en un altre món, em sento com un ocell d’aquells petits que volen el matí tot cantant. Però un bon dia el meu gat la va trencar i, saps què?, era resina amb leds. Què hauries fet?

AXEL IGLESIAS_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava comptant els dies per tenir els 18 anys, per fi podia conduir jo sol als entrenaments de futbol. L’entrenador estava molt content amb el meu rendiment físic i amb la meva actuació en els darrers partits. Estàvem pendents que un observador d’un equip de primera divisió em vingués a veure. Per fi, ja havia arribat el dia del meu aniversari, com que ja tenia el carnet de conduir des dels 16 anys, els meus pares em van regalar el cotxe que volia. Aquell mateix dia vaig anar a l’entrenament amb el meu cotxe, en sortir vaig tenir un accident greu. Em vaig destrossar la cama. La meva carrera com futbolista havia acabat per sempre.

IRIA RIBEIRO_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Les noies estaven al parc jugant tranquil·lament. De sobte van vindre els pares, van preguntar si havien sentit la campana de l’església, van dir que no, els van dir que el foc ja estava al poble, les noies es van estranyar. Van mirar el cel i van veure tot el fum a sobre seu. Van anar a la casa d’una, mentre el foc ho cremava tot. Va arribar la nit i el foc havia arribat a les cases, primer a la casa de les amigues, tot el poble va anar a remullar totes les cases perquè no es cremessin. Tothom va estar tota la nit apagant el foc. L’endemà el foc ja no era a les cases, però encara estava al poble.

IKER GONZÁLEZ HERAS_3ème G Lycée Comte de Foix

Aquella classe insuportable només em feia pensar en els bons moments que vaig passar aquest estiu. Aquells pensaments, a l’hora d’escriure el microrelat, em feien suar la mà i recordaven aquelles quatre ciutats que havia visitat. M’imagino aquella oloreta del menjar de l’avió quan m’acabava d’aixecar d’aquell seient desagradable, aquella llum de la finestra m’enlluernava els ulls. Però el més important va ser aquell aterratge, just després d’una son profunda i cansada. Recordo també el missatge ordenat del pilot, avisant els passatgers de les sortides indicades. I ara, aquí, escrivint, el professor em mira fixament… Ell també hi era a l’avió. 

JAN GONZÁLEZ GARCIA_3ème G Lycée Comte de Foix

En aquell poble hawaià anomenat els Amics vivia l’Ernest, un home rialler, feliç i afectuós, que tenia molts amics al poble i arreu del món. Aquell poble estava habitat per gairebé 50 milions de persones, tots superamicals. L’Ernest tenia 22 fills i 6 dones, però no li agradava gens cuidar els nens i menys passar temps en família; era el que més odiava del món. Ell es passava la vida de 9 del matí a 11 de la nit al cementiri, on era jardiner d’aquell extens recinte. Hi havia un mite: cada nit, a certa hora, explicaven que els taüts s’obrien bruscament i els cossos desapareixien. Aquell mite era el que més divertia l’Ernest.

ROY VILALTA MARÍN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan l’avi va morir, em vaig sentir perdut. Res tenia sentit. Pensava en ell cada nit i em feia mal saber que no tornaria mai més. Però un vespre, mirant el cel, vaig veure un estel que brillava més que els altres. Vaig pensar que potser era ell, vigilant-me des de molt amunt, amb aquell somriure serè que sempre em reconfortava. Vaig començar a escriure-li cartes i a parlar-li en silenci, com si encara hi fos. A poc a poc, vaig tornar a somriure. Ara estudio amb ganes, ajudo a casa i em sento més fort. Sé que estaria orgullós de mi, i això em dona força cada dia. Quan el trobo a faltar, respiro profundament i el sento a prop. 

ANTONI tCHELIDZE YAKUBIV_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Voltes. Faig voltes i penso, què, com, quan, qui, per què… Miro. Miro al meu voltant i reflexiono, estic nerviós, no paro de fer voltes. M’assec, m’assec sobre una superfície suau i còmoda. Tanco els ulls, intento deixar la ment en blanc, deixar que el temps corri i que el cos es relaxi. M’adormo i somio, somio en la llibertat sense obstacles. Em desperto, miro al meu voltant, torno a pensar, a fer voltes. Escolto un soroll, es multiplica i sembla apropar-se. M’excito, no paro de fer bots. Obre la porta i corro en la seva direcció. En sortir caic. Es gira, s’ajup per agafar-me i em torna a ficar dins. Torno a fer voltes.

BENJAMIN TRUEBA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia com tots: m’aixecava per anar a l’escola. Però aquell matí va ser molt estrany, ja que la meva mare, amb por i disgust, em va dir: “Fill, si us plau, no hi vagis, avui; tinc un mal averany”. Però jo li vaig respondre que no em passaria res. En acabar d’esmorzar, vaig sortir de casa. De sobte, en creuar el carrer, s’apropava un camió que no havia vist i em va atropellar. Després d’una estona, sentia gent cridant i, sobretot, dues persones plorant. Estava estirat a terra quan em vaig quedar inconscient i vaig veure passar tota la meva vida en deu segons. De sobte, vaig obrir els ulls, i aquelles dues persones que ploraven eren els meus pares.

ALISON LONDOÑO RODRÍGUEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava amb la mare de la meva amiga. Vam passar el cap de setmana juntes a casa seva. Vam anar a les festes del poble. I vaig pujar a tots els jocs amb l’Abril. Amb la seva mare, la Rosabel, ens vam quedar fins a les quatre del matí. L’altre dia vam anar a la piscina. Quan estàvem prenent el sol, vaig sentir que l’Abril estava gelosa, perquè la Rosabel m’estima més a mi que a la seva filla. Això va crear uns moments molt tensos, però al final, les tres vam parlar i vam acordar que no em convidarien als seus viatges per no crear problemes. Encara que hagi passat això, era feliç perquè em trobava amb persones que jo estimo.