e_640

AINA SÁNCHEZ ROMERO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’absència és el pes més gran que existeix. Encara més si ve d’una àvia, quan la soledat dels teus braços t’abracen recordant-te-la, com el soroll del vent fresc et recorda la seva veu socorrent una cançó per fer-te dormir, o com la nit es fa més pesada esperant el seu bona nit. La seva imatge present et farà mal al cor, de saber que ja ningú t’explicarà la seva infància, com ho feia ella. Al final, una àvia es converteix en una part de tu que desapareix quan ella se’n va acompanyada de la mà de la senyora mort. En el moment menys esperat, el cel li obre les portes i la gran mare decideix tancar-les.

Daniela García Martínez_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

La Daniela va anar a fora a competir amb la seva escola de ball. Quan va arribar, van anar a mirar com era l’escenari. Es van fer amics d’una altra escola de ball i van parlar amb ells. Quan van acabar de ballar els van dir si volien anar a fer una volta pel complex esportiu ells sols. Van anar i es van trobar un gimnàs. El que van decidir és fer un ball inventat per ells i després publicar-lo a TikTok. Quan era l’hora de marxar no podien obrir la porta i van cridar. Unes noies els van obrir la porta i ja van marxar i no sabien quan es tornarien a veure perquè no vivien al mateix país.

ARIANA ASKEROVA_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

No m’agraden gaire les pintures, però La nit estrellada és una excepció molt especial. Aquesta obra va ser pintada per Vincent van Gogh l’any 1889. La pintura m’agrada perquè mostra uns colors molt bonics, com el blau fosc, el groc intens i alguns detalls blancs que li donen vida i moviment. També m’agrada molt l’estil únic amb què està feta, que la fa diferent i molt especial. A més, el cel ocupa la major part del quadre, cosa que trobo molt important, ja que en altres obres no se li dona tanta importància. A baix, hi ha un petit poblet tranquil, i al costat es veuen unes muntanyes suaus. Sense cap dubte, és la meva pintura preferida.

ENZO BUCETA_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Érem el grupet de sempre, nosaltres tres, el Jordi, l’Aleix i jo. Estàvem a la muntanya del Comapedrosa, a la meitat del camí, quan de cop vam trobar un petit conill mort, blanc com la neu. Estava ferit a la cama. Semblava que l’havien mossegat, però no n’estàvem segurs. Quin altre animal podria haver causat un mal d’aquestes dimensions? L’únic que sabíem era que la bèstia misteriosa era gran i ferotge. Però no enteníem per què havia deixat el cadàver allà, sense tocar-lo. Els tres estàvem aterrits quan un so ens va cridar l’atenció; venia d’una cova propera. Allà vam trobar un llop gegant. Vam marxar ràpidament i vam trucar al 112.

CARLA INFANTE SANTIAGO_3r B COL·LEGI MARE JANER

La nit respirava en silenci i amb calma. Hi havia una lluna plena, ben rodona i groga com el seu cabell, i uns estels petits, tan brillants que il·luminaven les nostres mirades, plenes de nervis i desig. Llavors em vas acariciar dolçament la galta com si fos de vidre, tan fràgil com delicada! No vaig dir res, però la meva mirada lluent ja ho confessava tot. Un sospir compartit va fer tremolar l’aire. Els nostres cors bategaven ansiosos al mateix ritme, com si ja s’haguessin trobat algun altre cop. I quan els nostres llavis s’anaven a tocar, sabien que després tot canviaria i res tornaria a ser igual com en aquella nit tan màgica. 

LAIA FUENTES COMELLAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Hi ha dies que semblen rutinaris, però amaguen alguna cosa especial. El 10 de setembre va ser un d’aquests dies per a mi: el meu primer dia en una escola nova. El cor em bategava a mil, els nervis m’acompanyaven a cada pas, una alegria secreta m’omplia per dins, perquè aquell mateix dia celebrava el meu aniversari, un secret que ningú encara sabia. O això pensava. Aquell ambient tan acollidor em va fer sentir, per primera vegada, que aquell lloc seria l’indicat. Enmig del pati vaig sentir totes les veus alterades, molt emocionades, les abraçades després de molt temps. I així, entre nervis i somriures, va començar una nova etapa

BÀRBARA FREITAS_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Des de la meva finestra la veig perfectament. No la conec gaire però puc dir que és perfecta i brillant i també tan independent i inabastable. Sento que apropar-me a ella és simplement impossible. No puc parar de pensar en ella en cada moment, menjant, estudiant, fins i tot somiant. Sempre que estic a l’institut o on sigui, espero ansiosament la nit per a poder observar-la. Avui és més bonica, crec que la veig més plena. Hi ha dies que la veig més prima. El meu desig és poder apropar-m’hi una mica encara que sigui uns segons, però crec que això no serà possible perquè per poder apropar-se a la Lluna hauria de ser astronauta.

NUNO VERISSIMO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent pensa que els homes no podem expressar els sentiments, com la tristesa, i que ens hem de mantenir com pedres davant qualsevol situació. Però, això està molt allunyat de la realitat perquè nosaltres hauríem de poder expressar-nos sense que tothom ens miri malament perquè nosaltres també en tenim, de sentiments, no només la fúria o la felicitat. Aquest estereotip em té molt trist perquè no ens podem expressar lliurement sense ser jutjats per la societat. Per això hi ha un percentatge tan alt en els suïcidis del gènere masculí. Però, poca gent es preocupa de la gravetat real d’aquest problema, és clar, els homes no ploren mai.

FABIAN SALGADO_3e E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Avui he d’anar al Madriu per iniciar la gran carrera. L’emoció és real perquè passarem per Espanya, França, Itàlia, Japó, Rússia… Deserts, mars… Només em preocupa una sola cosa: el desert d’Egipte. Diuen que… “Tres, dos, un!”, he de sortir. És així com vaig començar una cursa per diferents països i climes fins que, a la corba del desert d’Egipte, un clergue ens va maleir i, cada vegada que arribem al final de l’etapa, ens transportem a l’inici. Tanmateix, si intentem sortir de la carrera, se’ns acaba el combustible. Han passat 3 mesos des d’aquell inici… Us faig aquesta carta perquè necessito la vostra ajuda, si us plau!

DANIEL GINESTA_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

–Ostres, quina enlluernada! Què passa? Tan bé que estava dormint… Tot just començo a obrir els ulls esperant veure la finestra de la meva habitació amb un cel encara enfosquit, però no. Veig una gran lluminària blanca, no acabo de saber on estic. És un lloc molt clar, però sento veus, semblen els meus pares, però no els entenc. De mica en mica aquest espai canvia de color. Comencen a veure’s els mobles, les parets i… uns pares. –Espavila, que faràs tard! Ara sí que no entenc res. Estic a la meva habitació, com cada dia, però… Aquests no són els meus pares! No pot ser. El desig… Aquell desig… S’ha fet realitat? Noooooo…

LUÏSA ROCHEDREUX MICHARD_3ème I LYCÉE COMPTE DE FOIX

20 de novembre de 1950. La gran, riquíssima Senyora T desapareix. No és enlloc. Ni als museus, ni a cap de les seves residències. Ni un SMS, cap informació. No se sap on és. Perduda. Evaporada. Desapareguda. Cadascú s’esforçava per no parlar d’ella. Cada policia del país la buscava. Un escàndol, un borrombori. Els dies passaven. Un més. Al cap d’uns dies, van deixar les recerques. Al final, la població es va oblidar del cas. Cadascun va seguir amb la vida normal. Al cap d’uns mesos, va tornar. Havia estat unes setmanes a la platja amb tota la discreció possible, i va tornar morena i tranquil·la un matí assolellat de juliol.

JANA JIMÉNEZ BROTONS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribo a l’edifici. Saludo per veure si algú respon. Res, com de costum. Els meus pares estaran treballant fins tard. És l’hora de sopar. Hi ha molts nens, però no trobo els meus pares. Després de sopar vaig al lavabo, hi ha moltes nenes, però la meva mare no és enlloc. Vaig a la meva habitació, m’estiro al llit de costat, i, sobre la tauleta de nit veig la foto junts. L’última que em vaig fer amb ells abans l’accident. L’última que tinc amb el meu gos. L’última que tinc amb aquella roba. L’última que tinc abans de veure com el foc consumia la meva casa. Com consumia la meva vida. Abans de veure com el foc consumia els meus pares.

JOAN ROCA BAIGES_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic en un bosc tot sol per culpa d’haver estavellat aquella avioneta, mentre corro vaig deixant un rastre de sang. La llum del sol es comença a fusionar amb la foscor, l’aire es torna cada vegada més fred i a poquet a poquet em quedo sense forces. Intento trobar un lloc per amagar-me perquè sento que em vigilen. A la foscor una cosa es mou amb rapidesa, però no veig res perquè la foscor és massa densa. De cop, una branca es trenca darrere meu i el cor se m’accelera i em quedo sense aire. Tinc la ment tan emboirada que no em deixa pensar amb claredat, així que faig el primer que se m’ocorre, córrer.

CARLOS PEREIRA VALLEJO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto, miro al meu voltant, no hi ha ningú: era un malson. M’aixeco, esmorzo, em vesteixo i vaig a treballar. Fumo abans d’entrar perquè sé que em caurà el pèl quan posi un peu al seu despatx. Entro, me’l trobo, m’estava esperant impacient. Diu que he arribat (per primera vegada) un minut aviat. Em sorprenc, però encara així em cau la bronca. De totes maneres, després del retret me’n vaig al meu cubicle. Treballo durant unes cinc hores i plego. Fumo, tusso i fumo, me’n vaig cap a casa. I mentre em fico al llit, un pensament insistent que s’aferma al meu cap com l’ombra al cos… I així 40 anys més, sol, en un treball de merda… vivint en un etern bucle. 

VALERIA FERNÁNDEZ GALVANY_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava a la cua de la farmàcia per comprar una cosa molt important: unes benes. Tenia davant meu una senyora d’una certa edat i li vaig demanar, amablement però amb presses, si em podia deixar passar. Llavors em va dir: “Escolta noia, ets igual que la meva filla!” Em va ensenyar una foto i em va dir: “A ella la van assassinar al bosc amb la seva amiga.” En aquell moment em vaig quedar en xoc. Li vaig dir que ho sentia molt i ràpidament vaig passar davant, vaig anar a pagar i vaig sortir. Vaig córrer per escapar, a la meva amiga ja l’havien matada, faltava jo. Just tornant cap a la muntanya, on la vaig deixar, em van assassinar a l’instant.

LAIA ESTEBAN MARIN_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava caminant per la muntanya amb la meva amiga Valèria. Feia uns deu minuts que avançàvem i, com que teníem gana, vam decidir parar allà mateix per menjar. Al cap d’una estona vam començar a sentir passos, cada vegada més a prop. No hi vam donar importància, pensàvem que eren excursionistes i vam seguir, tot i que alguna cosa ens inquietava. Després de menjar, els sorolls es van fer més forts i constants. Ens vam espantar molt. I, quan menys ens ho esperàvem, pam! Una persona em va cobrir el cap amb una bossa de plàstic i em va matar. La meva amiga va fugir corrents, però quan va tornar al lloc dels fets, també la van assassinar. 

CAMILA SALDIVIA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava caminant per un bosc fins que de sobte el vaig veure. Era ell, estava corrent cap a mi amb aquell peluix d’elefant que tant li agradava. Podia sentir la seva olor. Podia escoltar com bordava i les seves potes trepitjant l’herba, podia veure els seus ulls marrons tan bonics, les seves orelles tan llargues i aquelles dents que el feien diferent i tan únic. Fins que, de sobte, va sonar una cançó de fons. Vaig trigar a adonar-me que era la meva alarma. Després em vaig despertar d’aquell somni tan dolç i trist alhora.

BEATRIZ MACEDO_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era el dia de Nadal, la meva família i jo vam anar a veure la desfilada de carrosses. Anàvem amb una bossa per emplenar de caramels, però van començar a tirar pels carrers caps de persones decapitades. Des que va passar això, tots els nens del meu poble mai més van anar a veure la desfilada de carrosses, fins i tot el govern va treure aquesta tradició durant cinc anys. La imatge d’aquell dia mai s’oblidarà. Ara la gent explica aquesta tragèdia amb riallades, però quan va passar només hi havia malsons. Només recordo que els nens ploraven, els pares intentaven distreure els nens, com van fer els meus, però no ho van aconseguir.

Aina Regada Hierro_3r A COL·LEGI MARE JANER

Entro i el món s’atura. Les presses, les càrregues, les preocupacions… Tot queda enrere, lluny. És l’únic moment del mes per a mi: un instant de pau, de desconnexió, de tornar a mi mateixa, on el problema més gran és triar entre tres-cents colors, formes i llargades diferents. Decisions petites que acaben sent importants, perquè d’aquí en sortiran les ungles que m’acompanyaran durant un mes sencer. Les meves ungles són un reflex del que soc, del que sento i del que vull expressar al món. Per això sempre hi torno, i cada mes aquesta sensació es torna a repetir, com un ritual que em reconcilia amb mi mateixa i em fa sentir única. 

XAVIER PAEZ MAURI_3r A Col·legi Mare Janer

Abans deia que l’escola era un infern. I pensava indignat: no té cap sentit anar-hi. Si vull estudiar matemàtiques, puc mirar un tutorial. Si prefereixo la història, li demano a la meva besàvia (que ha passat per molts fets històrics). Si m’interessa més l’anglès, el francès o qualsevol altre idioma, l’aprenc per l’aplicació de Duolingo. I si m’agrada l’esport, amb un moment me’n vaig al gimnàs. Amb la tecnologia d’avui dia puc aprendre qualsevol assignatura molt fàcilment. Ara, però, m’adono que no valorem les coses fins que les perdem. L’escola ha resultat literalment un infern en flames amb unes sirenes de fons i bombers en acció.