e_640

ABIGAIL NUNES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre hi ha aquella vegada que vam aprendre a anar amb bicicleta. Encara que no sabéssim si cauríem, igualment ens aixecàvem. Jo penso que és veritat que passem per dificultats a la vida, però hem de ser forts i tornar-nos a aixecar, perquè per això som en aquest món: per viure allò que encara no coneixem. Així que si ets aquella persona que pensa que no és res, jo et dic que ets tot allò que les altres persones no poden ser, perquè tu ets únic/única. Per això, segueix els teus somnis, aquells que deien que no aconseguiries. Ets genial! Així com hi ha una primera vegada per anar amb bicicleta, hi ha una primera vegada per néixer.

RAPHAEL PACHECO_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia com qualsevol altre, uns quants amics i jo vam decidir anar a esquiar, com un diumenge habitual. El dia era perfecte: sol radiant, neu pols i molt pocs turistes. Ens ho passàvem molt bé, esquiant al Pas de la Casa, però en arribar a Grau Roig un vent infernal, com si Déu hagués bufat amb tota la seva força, va aparèixer de cop i volta. Com que visc al Pas, el primer que vaig fer va ser preguntar al pister si el sector seguia obert, i, com m’imaginava, no ho estava. Sense preocupar-nos, vam anar al Tarter per passar el temps. Vam seguir esquiant fins a l’hotel Nòrdic, on vaig deixar d’esquiar per tornar cap a casa.

IVAN FERNÁNDEZ SALVATIERRA_3r F EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una nena que es deia Nina va anar a la cavalcada de reis per aconseguir caramels. Van aconseguir molts caramels i van tornar a casa. La mare de la Nina va posar tots els caramels en un gran pot i li va dir que rebria un caramel al dia. La Nina va intentar aconseguir el pot. Va intentar pujar escalant, però va caure. Finalment, amb un tamboret va pujar al moble. Va veure unes galetes que la van fer salivar. Va acabar menjant-les totes. Encara que li van agradar molt, li va entrar mal de panxa molt fort, li van entrar ganes de vomitar. Doncs va anar al lavabo i va vomitar. Doncs que finalment es va menjar un caramel al dia.

CARLES PLASENCIA GÓMEZ_3r F EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El Joan vivia a Girona i li apassionaven les curses, sobretot les de motos. Aquell cap de setmana hi havia una carrera al circuit de Jerez i volia anar-hi, però les entrades ja estaven esgotades. Va preguntar als seus amics, però no va tenir sort. Finalment, en va trobar en una pàgina de revenda, tot i que eren molt més cares. Les va comprar igualment. Quan va arribar al circuit i va passar les entrades, es va posar nerviós. Tot semblava bé fins que el vigilant va descobrir que eren robades, i el Juan va acabar passant el dia a la comissaria.

BONIFACI PÉREZ ESCUDERO_3r C COL·LEGI MARE JANER

Veig, penso, em pregunto. Què hi faig aquí tancat, assegut, mirant la pissarra, amb un llapis a la mà? M’imagino a la gespa, amb les botes, gaudint del meu somni, amb els amics i familiars a la grada… M’escapo de classe, agafo les botes, la pilota, vaig al camp i entreno fins a arribar a l’objectiu. Vaig a classe, comento el meu desig als meus amics, se’n riuen de mi, em diuen que és impossible. Em menjo el cap amb les seves paraules. Torno a casa confós, reflexiono i penso sobre el que m’han dit. Començo a plorar i de sobte… RING! RING! Agafo el mòbil, poso la contrasenya i veig un missatge d’un equip de futbol. I ploro d’alegria.

ÀLEX PELEGRINA RODULFO_3r C COL·LEGI MARE JANER

No m’ho podia creure, no sabia si estava content o trist. Estava nerviós, em vaig quedar sol. Em tocava anar-me’n a dormir sol. De camí a l’habitació, el passadís se’m feia molt estret i semblava que els quadres cobraven vida pròpia. Tenia la sensació que no sortiria viu d’aquell lloc. Quan vaig arribar a l’habitació, no volia mirar enrere, sentia un aire molt fred que em posava els pèls de punta, em vaig ficar al llit i ràpidament em vaig tapar amb la manta fins a tapar-me la cara, abraçant el meu peluix i intentant adormir-me per primera vegada sol, sense un “Bona nit fill, descansa” i l’abraçada d’abans d’anar-me’n a dormir.

LUCIANA CARREIR FELIX_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

És adorable i sempre té ganes de jugar. Quan el crido perquè mengi, corre cap a mi i em salta a la falda. Quan anem en cotxe, sempre se m’acosta. Quan està cansat prefereix la meva habitació per a descansar, i quan jo entro a la cuina, sempre em segueix perquè li doni una pastanaga per a rosegar. Quan és hora de dormir, corre a la meva habitació, per dormir al meu llit amb mi, i al matí, es mou molt per a despertar-me. Si m’assec al sofà, ja se’m torna a estirar a la falda! Per això, quan estem separats, ens trobem a faltar tant i només desitgem tornar-nos a retrobar. Quan venen visites s’amaga i és difícil poder amanyagar-lo.

ENRIC DA COSTA PINTO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Tinc catorze anys i visc al Brasil. Estic obsessionat amb el món dels cotxes. Des de ben petit, observo els GT3 lluitant al circuit, hipnotitzat amb el seu so profund i la seva velocitat implacable. Cada tarda he entrenat amb kart, sabent que la disciplina m’obriria camins més llargs que l’asfalt. He crescut passant per categories menors, fins a arribar a GT4. Quan ho he aconseguit, he entès la resistència i la importància del treball en equip. Però desitjo anar més lluny: somio formar part de la graella dels GT3 a les 24 Hores de Nürburgring. És la cursa èpica en què la nit, la pluja i el bosc alemany decideixen qui mereix ser llegenda.

ARLET ROMERO_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava sortint de l’escola quan vaig rebre la notícia que la meva àvia estava malalta i l’havien ingressat a l’hospital. Els metges li donaven pocs dies de vida i encara que ella no estava desperta, jo volia aprofitar el màxim de temps per estar al seu costat. Quan era més petita, ella sempre m’explicava que les flors eren curatives, ja que t’alegraven el dia. Aquella tarda, abans de visitar-la, vaig estar recollint flors del jardí, creant un ram colorit per oferir-li. En arribar, estava estirada amb els ulls tancats. Vaig seure al seu costat i esperançada vaig posar-li el ram al pit. Màgicament, la meva àvia va obrir els ulls!

Joel Rocha_3r D EA 2a esenyança Santa Coloma

Era un estiu calorós, dues germanes es van quedar soles mentre els pares anaven a sopar, tindrien un cita els dos sense les filles. Mentrestant elles miraven la tele fins que un avís esfereïdor la interrompé: un presoner perillós s’havia escapat de la presó i es dirigia a la seva zona. De sobte, la llum de la casa es tallà com si algú la tallés. La germana gran, amb el gos, sortí a veure què passava a fora de casa; la petita restà amagada. Al cap d’una estona, va cridar l’animal i aquest li llepà la mà. Tranquil·la, s’adormí. L’endemà, escrit amb sang a la paret, hi havia un missatge esfereïdor: “No esteu soles.” 

JAN FERNÁNDEZ ROSSELL_3ème G Lycée Comte de Foix

El Pere tenia trenta-vuit anys i, durant les últimes dues dècades, passejava cada matí per un camí. Per a ell, ja era una rutina perquè s’aixecava cada dia a les set del matí per anar a passejar. Mentre caminava sentia un soroll que li resultava molt agradable, però no sabia d’on venia. La veritat era que en Pere somiava des de feia vint anys, a causa d’un coma profund. Caminava pel mig de la carretera sense adonar-se’n perquè era cec. El soroll que tant l’apassionava era el del cotxe que l’havia deixat en coma i que havia fet que mai més no es despertés.

ELÉNA DUCREUX POUEYMIRO_3ème G Lycée Comte de Foix

Estic aquí perquè he xocat contra un edifici. M’esforço a dormir, però la cama em fa un mal de déu. Hi ha molt soroll al pis de dalt, potser és la planta on posen els bojos o els que han perdut el seny, després d’un trauma. Cada nit sento una dona, a l’habitació de la dreta, cridant tan fort com si la mort estigués venint. Un home passejava pels passadissos tota la nit, respirant fort i, a vegades, corrent per fugir d’una ombra invisible. Un “BIP” sona cada pocs segons a l’habitació de l’esquerra. És l’únic soroll que es pot sentir en aquesta habitació sense vida. De cop, algú m’agafa. Crido, m’escapo, corro, embogeixo.

DAVID SOLÉ CERDÁN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ja és massa tard, començo a enlairar-me, i pensar que tot això ha estat per la meva falta de motivació, m’apropo a terra. Em sentia sol… diàriament, no he trobat a ningú que m’entengui, continuo caient, més i més, fins que no queden més que de 10 segons. M’ho replantejo tot i m’adono que no vull acabar així, tots aquells als qui estimo no em tornaran a veure. Ells preguntaven si estava bé i jo deia que sí, que sí que estava bé. Com m’agradaria poder tornar enrere. Ara em penedeixo de tot. Continuo caient, cinc segons, l’aire em toca la cara, el temps s’alenteix i ara em penedeixo d’aquest final…

CLARA SAMPIETRO GÓMEZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Després de tants anys junts, em deixes aquí, al carrer. He estat amb tu cada dia, matí i nit, bons i dolents. T’he ofert el meu suport sempre que el necessitaves. He guardat tots els teus secrets dins meu, i en mi, sempre has trobat el que buscaves. Quan et despertaves, sempre estava al teu costat. M’has canviat per una altra. Potser una de millor. Una de més jove i més moderna. O potser no. Al carrer fa fred. Comença a ploure. Veig els cotxes passar. Espero el que em ve a buscar a mi. Ja s’acosta el camió que em portarà on es desfaran de mi, on es desfan de tots els mobles vells. Això era jo per a tu? Un moble vell i atrotinat? 

CARLA GARCÍA LAGE_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Amb els nervis, han arribat una hora abans. Es comencen a moure per poder començar. Totes estaven nervioses, esperant que s’iniciés el nou final. Després d’escalfar, l’entrenador les va cridar. Va fer un discurs motivador i van fer el càntic. L’àrbitre va xiular, tot es va posar en moviment. Una caiguda, un salt, un punt. Així durant dues hores eternes, amb intercanvis de punts i jugades tan espectaculars com horroroses, tot per esperar el vencedor. Fins que va arribar el moment. Era el meu torn. La pilota es va aixecar del palmell de la mà, la vaig picar, es va moure cap a la xarxa i res. Ja se sabia el vencedor. S’havia acabat tot.  

JUDIT FLIX MICOLAU_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Em desperto un dilluns a les set i vint-i-set, m’aixeco, apago l’alarma i torno al llit. Em torno a despertar a les set i quaranta, m’aixeco, apago la segona alarma i torno al llit. Torno a despertar-me, però no s’escolta cap cançoneta d’alarma. Obro els ulls i veig ma mare dient que apagui les alarmes perquè és diumenge. I de sobte, torno a despertar-me i veig que són les vuit i trenta-cinc, és dilluns i arribo tard a l’escola. Em preparo, marxo cap a l’escola i en arribar veig que no hi ha ningú. Miro el rellotge i m’adono que la meva professora tenia raó, i sí, tinc dislèxia, ja que és dimecres, a les quatre i quart del matí.

LUIS FREITAS PACHA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit, érem a casa. Ja estaven tots dormint menys jo. Eren les 23.00 h, però abans d’anar a dormir vaig anar al lavabo. De sobte vaig veure una ombra d’un home. Tenia molta por. Per no despertar els meus pares vaig anar ràpidament a la meva habitació, m’hi vaig tancar. Volia tranquil·litzar-me, vaig obrir la porta, l’home era davant meu i quan vaig veure qui era! El meu pare! Em va espantar i em va quedar aquest record per a tota la vida. El meu pare va començar a riure, em vaig enfadar amb ell perquè quasi em mata i me’n vaig anar a dormir tranquil.

POL HAASE gARRALLA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

En una nit al mig d’un bosc encantat érem vuit; tots nens. Els meus amics i jo ens vam posar a caminar. En un moment donat els vuit vam trepitjar una branca al mateix temps i de sobte ens vam trobar en una sala amb una taula, set dracs acumulats amb unes paraules ficades: “vitus unita fortior”. De sobte una frase va aparèixer a la sala: “set se sacrifiquen i un amb la història”. En Pep de sobte va cridar: “Tu Pol et quedaràs aquesta història!” I tots set es van sacrificar i els dracs es van ficar tots vermells, vaig tornar a aparèixer a casa amb un paper:  “Vitus Unita Fortior”, i és així com es va crear Andorra i les set parròquies. 

ALBA PÉREZ AZZOPARDI_3r E EA SEGONA ENSENYANça D’ENCAMP

Ha arribat el gran dia, ja ha arribat l’hora de sortir a l’escenari. Estic massa nerviosa per a concentrar-me, només em venen al cap totes aquelles errades, tots aquells dies que vaig arribar plorant a casa per culpa de totes les vegades que m’he sentit inferior, menys que tots els altres. Les repercussions serien massa fortes. M’havia plantejat moltes vegades marxar del club, però els records nostàlgics no m’ho permetien. Ni per voluntat pròpia podia obviar aquelles llums d’escena tan impactants. Això només té dues opcions finals, pot acabar amb un triomf fantàstic o simplement un altre error que l’únic que fa és menjar-me el cap.  

ERIK DE OLIVEIRA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era una nit fosca quan de sobte un estel fugaç va caure al Parc Central. Jo amb curiositat vaig anar a veure què era el que va caure. En apropar-me una llum em va cegar i de sobte una figura amb el cos rectangular va saltar. Quan hi vaig tornar a veure em vaig fixar que no era un estel, sinó que era una nau amb un gos petit fet de Lego. De sobte el gos va clicar un botó gran. Van començar a caure Legos. Tot el meu entorn es va transformar en aquests cubs. Per culpa d’això a poc a poc em vaig convertir en Lego. Ja no veia res. El temps es va fer etern. Finalment tot va tornar a la normalitat. Resulta que el gos volia fer un món millor.