e_640

LEILA LÓPEZ_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és el 13 d’octubre del 2001, tinc una pijamada a casa de la meva millor amiga, la Carla. M’obre la porta i l’abraço amb força. La seva casa és tan gran com un castell, és impressionant. Hem estat tota la nit parlant d’històries de por i jugant a jocs de taula, fins que he necessitat anar al lavabo, la Carla em diu on es troba, però em confonc i entro sense voler al despatx del seu pare. És fosc, tot està molt desordenat, papers pel damunt del sòl i olor de pols, llavors m’adono que hi ha una fotografia del seu pare i la meva mare carregant dues nenes als braços… Una era jo i l’altra la Carla. La Carla i jo érem germanes! 

NINA MATTIS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia vaig anar al bosc amb el meu pare. Al camí hi havia pedres, alguna brillava molt. Vaig agafar-la, no pensava i els meus dits van tocar aquesta pedra, vaig sentir una sensació estranya. En aquell moment em sentia captivada. Marxem cap a casa, soc com un robot i no tinc cap cosa al cap, marxo no sé on. Deixo la pedra sobre la taula, brilla en un altre color. No sé per què, és màgia i ja està. Continuo notant que cada dia canvia de color. Estic perdut en un altre món, em sento com un ocell d’aquells petits que volen el matí tot cantant. Però un bon dia el meu gat la va trencar i, saps què?, era resina amb leds. Què hauries fet?

AXEL IGLESIAS_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava comptant els dies per tenir els 18 anys, per fi podia conduir jo sol als entrenaments de futbol. L’entrenador estava molt content amb el meu rendiment físic i amb la meva actuació en els darrers partits. Estàvem pendents que un observador d’un equip de primera divisió em vingués a veure. Per fi, ja havia arribat el dia del meu aniversari, com que ja tenia el carnet de conduir des dels 16 anys, els meus pares em van regalar el cotxe que volia. Aquell mateix dia vaig anar a l’entrenament amb el meu cotxe, en sortir vaig tenir un accident greu. Em vaig destrossar la cama. La meva carrera com futbolista havia acabat per sempre.

IRIA RIBEIRO_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Les noies estaven al parc jugant tranquil·lament. De sobte van vindre els pares, van preguntar si havien sentit la campana de l’església, van dir que no, els van dir que el foc ja estava al poble, les noies es van estranyar. Van mirar el cel i van veure tot el fum a sobre seu. Van anar a la casa d’una, mentre el foc ho cremava tot. Va arribar la nit i el foc havia arribat a les cases, primer a la casa de les amigues, tot el poble va anar a remullar totes les cases perquè no es cremessin. Tothom va estar tota la nit apagant el foc. L’endemà el foc ja no era a les cases, però encara estava al poble.

IKER GONZÁLEZ HERAS_3ème G Lycée Comte de Foix

Aquella classe insuportable només em feia pensar en els bons moments que vaig passar aquest estiu. Aquells pensaments, a l’hora d’escriure el microrelat, em feien suar la mà i recordaven aquelles quatre ciutats que havia visitat. M’imagino aquella oloreta del menjar de l’avió quan m’acabava d’aixecar d’aquell seient desagradable, aquella llum de la finestra m’enlluernava els ulls. Però el més important va ser aquell aterratge, just després d’una son profunda i cansada. Recordo també el missatge ordenat del pilot, avisant els passatgers de les sortides indicades. I ara, aquí, escrivint, el professor em mira fixament… Ell també hi era a l’avió. 

JAN GONZÁLEZ GARCIA_3ème G Lycée Comte de Foix

En aquell poble hawaià anomenat els Amics vivia l’Ernest, un home rialler, feliç i afectuós, que tenia molts amics al poble i arreu del món. Aquell poble estava habitat per gairebé 50 milions de persones, tots superamicals. L’Ernest tenia 22 fills i 6 dones, però no li agradava gens cuidar els nens i menys passar temps en família; era el que més odiava del món. Ell es passava la vida de 9 del matí a 11 de la nit al cementiri, on era jardiner d’aquell extens recinte. Hi havia un mite: cada nit, a certa hora, explicaven que els taüts s’obrien bruscament i els cossos desapareixien. Aquell mite era el que més divertia l’Ernest.

ROY VILALTA MARÍN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan l’avi va morir, em vaig sentir perdut. Res tenia sentit. Pensava en ell cada nit i em feia mal saber que no tornaria mai més. Però un vespre, mirant el cel, vaig veure un estel que brillava més que els altres. Vaig pensar que potser era ell, vigilant-me des de molt amunt, amb aquell somriure serè que sempre em reconfortava. Vaig començar a escriure-li cartes i a parlar-li en silenci, com si encara hi fos. A poc a poc, vaig tornar a somriure. Ara estudio amb ganes, ajudo a casa i em sento més fort. Sé que estaria orgullós de mi, i això em dona força cada dia. Quan el trobo a faltar, respiro profundament i el sento a prop. 

ANTONI tCHELIDZE YAKUBIV_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Voltes. Faig voltes i penso, què, com, quan, qui, per què… Miro. Miro al meu voltant i reflexiono, estic nerviós, no paro de fer voltes. M’assec, m’assec sobre una superfície suau i còmoda. Tanco els ulls, intento deixar la ment en blanc, deixar que el temps corri i que el cos es relaxi. M’adormo i somio, somio en la llibertat sense obstacles. Em desperto, miro al meu voltant, torno a pensar, a fer voltes. Escolto un soroll, es multiplica i sembla apropar-se. M’excito, no paro de fer bots. Obre la porta i corro en la seva direcció. En sortir caic. Es gira, s’ajup per agafar-me i em torna a ficar dins. Torno a fer voltes.

BENJAMIN TRUEBA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia com tots: m’aixecava per anar a l’escola. Però aquell matí va ser molt estrany, ja que la meva mare, amb por i disgust, em va dir: “Fill, si us plau, no hi vagis, avui; tinc un mal averany”. Però jo li vaig respondre que no em passaria res. En acabar d’esmorzar, vaig sortir de casa. De sobte, en creuar el carrer, s’apropava un camió que no havia vist i em va atropellar. Després d’una estona, sentia gent cridant i, sobretot, dues persones plorant. Estava estirat a terra quan em vaig quedar inconscient i vaig veure passar tota la meva vida en deu segons. De sobte, vaig obrir els ulls, i aquelles dues persones que ploraven eren els meus pares.

ALISON LONDOÑO RODRÍGUEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava amb la mare de la meva amiga. Vam passar el cap de setmana juntes a casa seva. Vam anar a les festes del poble. I vaig pujar a tots els jocs amb l’Abril. Amb la seva mare, la Rosabel, ens vam quedar fins a les quatre del matí. L’altre dia vam anar a la piscina. Quan estàvem prenent el sol, vaig sentir que l’Abril estava gelosa, perquè la Rosabel m’estima més a mi que a la seva filla. Això va crear uns moments molt tensos, però al final, les tres vam parlar i vam acordar que no em convidarien als seus viatges per no crear problemes. Encara que hagi passat això, era feliç perquè em trobava amb persones que jo estimo. 

ARNAU BOIXAREU PRAT_3r B COL·LEGI MARE JANER

Quan la vaig veure per primera vegada, vaig notar que tot s’aturava. Tenia una mirada que em feia sentir segur, com si el món fos una mica menys complicat. No soc bo parlant, però un dia em va agafar la mà i em va besar. Va ser un petó curt i perfecte; em vaig quedar sense paraules. Ara, cada cop que passo pel mateix lloc, em venen pensaments agredolços. Ja no hi és. Només em queda el record d’aquell moment que em va canviar per dins. Em pregunto si ella també recorda aquell precís instant, si encara guarda algun sentiment cap a mi. Jo no puc treure-me’l del cap i a vegades ploro i somric alhora. Llavors… penso en altres coses.

Nil Novillo_3r B COL·LEGI MARE JANER

I si parlem d’aquell moment, just abans de prémer el botó que revela les notes. El cor batega fort, la ment repassa cada classe, cada sacrifici, cada esforç, si ha estat suficient, o si podria haver estat millor. I en aquell instant tot és possible: la decepció o la sorpresa, un silenci incòmode o un somriure, potser un regal inesperat. Finalment, el dit es mou. Se sent un clic. La pantalla es carrega lentament. Les notes apareixen. No són perfectes, però tampoc dolentes. Són el reflex d’un trimestre amb moments bons i d’altres no tant. L’alumne somriu. Perquè sap que ha après, que ha madurat, que el trimestre ha valgut la pena.

Sarah Ruiz Font_3ème D Lycée Comte de Foix

És un dia molt important, són les Olimpíades. Comença l’entrenament. Tothom està molt nerviós. Es palpa la tensió entre gimnastes. És hora de competir, em sento el cor bategar molt fort. Em criden per sortir a pista, és el moment de gaudir… Ha estat el millor exercici de la meva vida! El públic està dempeus i no para d’aplaudir. Sento xiular i cridar, aclamen el meu nom. Cada cop el sento més fort, més a prop meu. De sobte començo a veure-ho tot borrós. Sento que estic a punt de desmaiar-me fins que… Just quan començo a veure una llum, em trobo la professora de francès mirant-me fixament. Quina vergonya! M’he adormit a classe. 

NOAH DELGADO BARBOSA_3ème D Lycée Comte de Foix

Era el dia perfecte, havíem quedat tots els amics per anar al Bike Park de Pal. Tots teníem molta adrenalina perquè volíem provar de fer salts que mai havíem realitzat. A la primera baixada, vaig fer uns salts nous i vaig mirar uns altres per a la següent baixada. Vam arribar a dalt de tot i va començar la baixada que no hauria volgut fer mai, però no es pot tornar enrere en el temps. A mitja baixada, a un salt bastant petit, vaig intentar un one hand i de sobte em vaig trobar estirat a terra i sense memòria. L’helicòpter em va traslladar a l’hospital. Una tendinitis i una forta commoció van ser el resultat d’aquell fatídic salt.

LEONOR SOUSA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Avui m’he despertat a la mateixa hora de sempre, sense ganes d’anar a l’institut. El dia em sembla més fosc que els altres i… Sento una pressió al pit. La respiració, agitada. Intueixo que alguna cosa ha de passar avui. “Un altre drama escolar?”, penso. No ho sé. L’únic que sé del tot cert és que aquest món no em pertany. Agafo el meu diari i escric: “Ja no aguanto més.” Després, agafo les meves coses i em dirigeixo cap a l’infern, allò que anomenem “institut”. En arribar, obro el meu diari i hi descobreixo un missatge nou, un que no era meu: una resposta al meu crit silenciós. Posava: “Encara no és el moment.”

GABRIELA MURCIA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el primer dia del campament d’estiu de la Jana. Estava molt nerviosa. En arribar, en tan sols unes hores, ja havia fet un grup d’amics. Era el millor campament al qual havia anat. Un dia, sense cap motiu, va començar a escoltar la veu de la seva mare cridant-la. En mirar per la finestra, es va trobar que estava nevant. Tot era molt confús. Només veia neu per tot arreu. De cop, es va despertar a la seva habitació mentre la seva mare li estava cridant. Va mirar el telèfon i es va adonar que era el primer dia de campament una altra vegada. En passar l’estiu es va adonar que aquell somni havia estat una premonició.

joshua prouheze_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

La Sienna no entenia per què el Joan l’havia convidat al seu aniversari si sempre es reia cruelment d’ella. Tot i això, va acceptar d’anar-hi. Va invitar-hi també l’Alexandra, una amiga. Totes dues van arribar puntuals, però el Joan no sabia com entretenir-les. L’Alexandra va proposar-los de donar els regals i tallar el pastís, tots hi van estar d’acord. El Joan va obrir el regal de l’Alexandra i en obrir el regal de la Sienna es va trobar una sorpresa inesperada: un ganivet. La Sienna el va agafar i l’hi va clavar al coll, deixant-lo mort. La Sienna recorda, des de la presó, aquell moment com la seva millor venjança. 

BIEL TALÀS_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot començava amb un lleó sense dents. Els peixos cantaven reggae i el terra era de mel. Des que vaig veure aquell ocell amb corbata, semblava que els pets ja no fessin pudor. Jo anava amb un tricicle espacial perseguint un núvol, increïblement ràpid. Els ànecs eren molt grans i calbs perduts. El rei dels gossos em va dir que jo era l’elegit i em va donar una finestra màgica. Ballàvem sardanes amb les formigues, que eren arrebossar de peus elevats fins que el sol tenia vergonya. Quan me’n vaig adonar i vaig deixar de fer el ruc, la profe em mirava molt malament. No era una redacció sobre somnis, era un examen de francès. Genial, he suspès.

Enzo Palau Alcaide_3r B Col·legi Sant Ermengol

Sona el despertador. Jo, un nen de Zimbabwe de 10 anys, he d’anar a l’escola de dilluns a divendres. Cada dia he d’agafar la bicicleta, perquè el meu pare marxa i no em pot portar. Llavors agafo la bicicleta i el trajecte que faig és molt llarg.  El que faig és: sortir del poble, pujar la muntanya i arribar al col·legi. Quan vaig sortir del poble vaig veure la muntanya molt més alta. No li vaig donar importància i la vaig pujar igualment. En començar no em vaig adonar que era més alta, però cada cop sentia que em pesaven més les rodes. Era com si en lloc de rodes portés pedres. 

Joan Llucià Ferran_3r B Col·legi Sant Ermengol

Era un divendres a la una de la matinada, em vaig despertar estrany, sentia sorolls a baix. Em vaig aixecar per anar a veure què passava, i era la tele. Se’m va fer estrany perquè els meus pares no eren al sofà mirant la televisió. Vaig buscar-los per tota la casa i no hi eren. També vaig anar a veure si hi havia els cotxes, i sí. Vaig pensar que potser havien anat a veure la lluna plena a dalt de la muntanya on vivíem. Vaig agafar el cotxe i a la meitat del camí se’m va creuar un cérvol i de sobte em vaig despertar amb els meus pares mirant-me. Llavors els vaig dir: “he tingut un somni molt estrany.”