e_640

BÀRBARA FREITAS_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Des de la meva finestra la veig perfectament. No la conec gaire però puc dir que és perfecta i brillant i també tan independent i inabastable. Sento que apropar-me a ella és simplement impossible. No puc parar de pensar en ella en cada moment, menjant, estudiant, fins i tot somiant. Sempre que estic a l’institut o on sigui, espero ansiosament la nit per a poder observar-la. Avui és més bonica, crec que la veig més plena. Hi ha dies que la veig més prima. El meu desig és poder apropar-m’hi una mica encara que sigui uns segons, però crec que això no serà possible perquè per poder apropar-se a la Lluna hauria de ser astronauta.

NUNO VERISSIMO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent pensa que els homes no podem expressar els sentiments, com la tristesa, i que ens hem de mantenir com pedres davant qualsevol situació. Però, això està molt allunyat de la realitat perquè nosaltres hauríem de poder expressar-nos sense que tothom ens miri malament perquè nosaltres també en tenim, de sentiments, no només la fúria o la felicitat. Aquest estereotip em té molt trist perquè no ens podem expressar lliurement sense ser jutjats per la societat. Per això hi ha un percentatge tan alt en els suïcidis del gènere masculí. Però, poca gent es preocupa de la gravetat real d’aquest problema, és clar, els homes no ploren mai.

FABIAN SALGADO_3e E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Avui he d’anar al Madriu per iniciar la gran carrera. L’emoció és real perquè passarem per Espanya, França, Itàlia, Japó, Rússia… Deserts, mars… Només em preocupa una sola cosa: el desert d’Egipte. Diuen que… “Tres, dos, un!”, he de sortir. És així com vaig començar una cursa per diferents països i climes fins que, a la corba del desert d’Egipte, un clergue ens va maleir i, cada vegada que arribem al final de l’etapa, ens transportem a l’inici. Tanmateix, si intentem sortir de la carrera, se’ns acaba el combustible. Han passat 3 mesos des d’aquell inici… Us faig aquesta carta perquè necessito la vostra ajuda, si us plau!

DANIEL GINESTA_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

–Ostres, quina enlluernada! Què passa? Tan bé que estava dormint… Tot just començo a obrir els ulls esperant veure la finestra de la meva habitació amb un cel encara enfosquit, però no. Veig una gran lluminària blanca, no acabo de saber on estic. És un lloc molt clar, però sento veus, semblen els meus pares, però no els entenc. De mica en mica aquest espai canvia de color. Comencen a veure’s els mobles, les parets i… uns pares. –Espavila, que faràs tard! Ara sí que no entenc res. Estic a la meva habitació, com cada dia, però… Aquests no són els meus pares! No pot ser. El desig… Aquell desig… S’ha fet realitat? Noooooo…

LUÏSA ROCHEDREUX MICHARD_3ème I LYCÉE COMPTE DE FOIX

20 de novembre de 1950. La gran, riquíssima Senyora T desapareix. No és enlloc. Ni als museus, ni a cap de les seves residències. Ni un SMS, cap informació. No se sap on és. Perduda. Evaporada. Desapareguda. Cadascú s’esforçava per no parlar d’ella. Cada policia del país la buscava. Un escàndol, un borrombori. Els dies passaven. Un més. Al cap d’uns dies, van deixar les recerques. Al final, la població es va oblidar del cas. Cadascun va seguir amb la vida normal. Al cap d’uns mesos, va tornar. Havia estat unes setmanes a la platja amb tota la discreció possible, i va tornar morena i tranquil·la un matí assolellat de juliol.

JANA JIMÉNEZ BROTONS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribo a l’edifici. Saludo per veure si algú respon. Res, com de costum. Els meus pares estaran treballant fins tard. És l’hora de sopar. Hi ha molts nens, però no trobo els meus pares. Després de sopar vaig al lavabo, hi ha moltes nenes, però la meva mare no és enlloc. Vaig a la meva habitació, m’estiro al llit de costat, i, sobre la tauleta de nit veig la foto junts. L’última que em vaig fer amb ells abans l’accident. L’última que tinc amb el meu gos. L’última que tinc amb aquella roba. L’última que tinc abans de veure com el foc consumia la meva casa. Com consumia la meva vida. Abans de veure com el foc consumia els meus pares.

JOAN ROCA BAIGES_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic en un bosc tot sol per culpa d’haver estavellat aquella avioneta, mentre corro vaig deixant un rastre de sang. La llum del sol es comença a fusionar amb la foscor, l’aire es torna cada vegada més fred i a poquet a poquet em quedo sense forces. Intento trobar un lloc per amagar-me perquè sento que em vigilen. A la foscor una cosa es mou amb rapidesa, però no veig res perquè la foscor és massa densa. De cop, una branca es trenca darrere meu i el cor se m’accelera i em quedo sense aire. Tinc la ment tan emboirada que no em deixa pensar amb claredat, així que faig el primer que se m’ocorre, córrer.

CARLOS PEREIRA VALLEJO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto, miro al meu voltant, no hi ha ningú: era un malson. M’aixeco, esmorzo, em vesteixo i vaig a treballar. Fumo abans d’entrar perquè sé que em caurà el pèl quan posi un peu al seu despatx. Entro, me’l trobo, m’estava esperant impacient. Diu que he arribat (per primera vegada) un minut aviat. Em sorprenc, però encara així em cau la bronca. De totes maneres, després del retret me’n vaig al meu cubicle. Treballo durant unes cinc hores i plego. Fumo, tusso i fumo, me’n vaig cap a casa. I mentre em fico al llit, un pensament insistent que s’aferma al meu cap com l’ombra al cos… I així 40 anys més, sol, en un treball de merda… vivint en un etern bucle. 

VALERIA FERNÁNDEZ GALVANY_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava a la cua de la farmàcia per comprar una cosa molt important: unes benes. Tenia davant meu una senyora d’una certa edat i li vaig demanar, amablement però amb presses, si em podia deixar passar. Llavors em va dir: “Escolta noia, ets igual que la meva filla!” Em va ensenyar una foto i em va dir: “A ella la van assassinar al bosc amb la seva amiga.” En aquell moment em vaig quedar en xoc. Li vaig dir que ho sentia molt i ràpidament vaig passar davant, vaig anar a pagar i vaig sortir. Vaig córrer per escapar, a la meva amiga ja l’havien matada, faltava jo. Just tornant cap a la muntanya, on la vaig deixar, em van assassinar a l’instant.

LAIA ESTEBAN MARIN_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava caminant per la muntanya amb la meva amiga Valèria. Feia uns deu minuts que avançàvem i, com que teníem gana, vam decidir parar allà mateix per menjar. Al cap d’una estona vam començar a sentir passos, cada vegada més a prop. No hi vam donar importància, pensàvem que eren excursionistes i vam seguir, tot i que alguna cosa ens inquietava. Després de menjar, els sorolls es van fer més forts i constants. Ens vam espantar molt. I, quan menys ens ho esperàvem, pam! Una persona em va cobrir el cap amb una bossa de plàstic i em va matar. La meva amiga va fugir corrents, però quan va tornar al lloc dels fets, també la van assassinar. 

CAMILA SALDIVIA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava caminant per un bosc fins que de sobte el vaig veure. Era ell, estava corrent cap a mi amb aquell peluix d’elefant que tant li agradava. Podia sentir la seva olor. Podia escoltar com bordava i les seves potes trepitjant l’herba, podia veure els seus ulls marrons tan bonics, les seves orelles tan llargues i aquelles dents que el feien diferent i tan únic. Fins que, de sobte, va sonar una cançó de fons. Vaig trigar a adonar-me que era la meva alarma. Després em vaig despertar d’aquell somni tan dolç i trist alhora.

BEATRIZ MACEDO_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era el dia de Nadal, la meva família i jo vam anar a veure la desfilada de carrosses. Anàvem amb una bossa per emplenar de caramels, però van començar a tirar pels carrers caps de persones decapitades. Des que va passar això, tots els nens del meu poble mai més van anar a veure la desfilada de carrosses, fins i tot el govern va treure aquesta tradició durant cinc anys. La imatge d’aquell dia mai s’oblidarà. Ara la gent explica aquesta tragèdia amb riallades, però quan va passar només hi havia malsons. Només recordo que els nens ploraven, els pares intentaven distreure els nens, com van fer els meus, però no ho van aconseguir.

Aina Regada Hierro_3r A COL·LEGI MARE JANER

Entro i el món s’atura. Les presses, les càrregues, les preocupacions… Tot queda enrere, lluny. És l’únic moment del mes per a mi: un instant de pau, de desconnexió, de tornar a mi mateixa, on el problema més gran és triar entre tres-cents colors, formes i llargades diferents. Decisions petites que acaben sent importants, perquè d’aquí en sortiran les ungles que m’acompanyaran durant un mes sencer. Les meves ungles són un reflex del que soc, del que sento i del que vull expressar al món. Per això sempre hi torno, i cada mes aquesta sensació es torna a repetir, com un ritual que em reconcilia amb mi mateixa i em fa sentir única. 

XAVIER PAEZ MAURI_3r A Col·legi Mare Janer

Abans deia que l’escola era un infern. I pensava indignat: no té cap sentit anar-hi. Si vull estudiar matemàtiques, puc mirar un tutorial. Si prefereixo la història, li demano a la meva besàvia (que ha passat per molts fets històrics). Si m’interessa més l’anglès, el francès o qualsevol altre idioma, l’aprenc per l’aplicació de Duolingo. I si m’agrada l’esport, amb un moment me’n vaig al gimnàs. Amb la tecnologia d’avui dia puc aprendre qualsevol assignatura molt fàcilment. Ara, però, m’adono que no valorem les coses fins que les perdem. L’escola ha resultat literalment un infern en flames amb unes sirenes de fons i bombers en acció. 

NÚRIA REGUÉ_3r D EA SEGONA ensenyança SANTA COLOMA

En Hung Xung Tung tenia por, era el segon avís del seu cap i al tercer hi hauria conseqüències. Cada dia es despertava aterrit, si feia qualsevol cosa malament dubtava poder-ho explicar. Passaven les setmanes i cada cop s’anava relaxant més, ja que tenia més pràctica, només era posar un mòbil dins de la seva respectiva caixa. El 3 de setembre va passar, no se’n va adonar i va empaquetar un mòbil malament. Al final del dia el seu cap el va cridar i li va dir que anés al seu despatx ràpidament!!! Mentre hi anava es va adonar del seu error i es va posar a plorar. Com era d’esperar es va emportar un bon càstig. No podia ni caminar.

AINA MORENO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un matí abans de marxar cap a l’escola vaig trobar una carta a la bústia. El sobre no tenia remitent, però sí que es veia clarament que s’adreçava a mi. Explicava que estava feliç d’haver conegut un home que l’estimava de debò i que havien format una família. Que després d’anys estudiant s’havia graduat i havia trobat la feina dels seus somnis. Era la meva mateixa lletra. Potser jo mateixa reflexionant sobre com els esforços de cada dia es veuran recompensats en un futur.

aNGELA CRISTINA SAA PUENTE_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

No puc mentir a la ment del fet que mai realment et vaig estimar. Odiar-te a tu seria odiar una part de mi. I encara que la nostra història no va ser una història de fades, va ser de les millors coses que vaig viure mai. L’únic que puc dir és gràcies pels plors i els bons moments, pels records, perquè avui puc aprendre de tot el que vam viure. Seràs dels millors records que guardaré en la meva memòria durant tota la meva vida. I per últim, gràcies per ser com ets; que ningú apagui la teva formar d’estimar i de ser. Et trobaré a faltar tota la vida, però estic segura que podré seguir endavant sense.

ADRIANA MUÑOZ MÁRQUEZ_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

Soc feliç per moltes raons, però una de les més importants és el voleibol. Per a mi, és uns dels millors esports del món. Cada vegada que vaig a entrenar em sento amb molta sort de poder jugar, saltar, rematar… També compto amb la millor ajuda que és la de les meves companyes d’equip, que sempre estan aquí per ajudar-me i sobretot salvar-me en qualsevol moment. A vegades és com conviure amb elles i és una sensació que no em pot agradar més. Em recarrega l’energia. Sentir la pilota als meus avantbraços és un sentiment que mai vull perdre. Cada vegada que remato m’oblido dels problemes, això és per a mi el voleibol.

Sara Correas Rossa_3ème G Lycée Comte de foix

Per què fem això… Per què… Molta gent té un moment a la vida on es pregunta això. Una pregunta tan senzilla. Si tan sols la resposta ho pogués ser… Són uns moments a la vida on tot sembla fosc, com si els colors haguessin estat raptats per una força invisible, o com si ja no poguéssim distingir-los. A vegades, ens concentrem en les coses negatives, però no hem d’oblidar que som humans i que, a la nostra vida, hi ha alts i baixos. Són aquests sentiments els que ens fan humans. I cada matí voldria que us despertéssiu contents de viure d’estar aquí. Vull que avanceu amb decisió i que visqueu la vida a cada instant, com si fos l’últim.

AITOR CORBALÁN feijó_3ème G Lycée Comte de Foix

Quan arribes a la meta, no saps a quina distància ets del primer o si ets l’últim o si t’han desqualificat o si has perdut per una mil·lèsima de segon. Per això és tan mental. Després, la preparació física és molt important perquè si perds el recolzament en una porta has d’estar molt fort per poder recuperar-lo. Si vols entrar en la professió, has de saber que el sacrifici ha de ser molt gran perquè si ets un gandul i et fa pal aixecar-te d’hora al matí, no pots imaginar-te sent el campió del món. També arriba un moment en què has d’escollir entre seguir lluitant per arribar a ser un campió o treballar en una oficina.