e_640

MAR FABREGAT GUIJARRO_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

En un poble, hi havia un gat amable i divertit. Vivia al carrer i no li agradava gens la pluja. Era de color taronja amb taques blanques. Un dia va començar a ploure molt fort i a caure trons. El gat no tenia on refugiar-se, estava espantat i xop. Va arribar a una casa, va miolar i una nena el va rebre, el va deixar passar. Un dia que plovia tant, just quan el gat anava a entrar a casa de la nena, un llamp va caure molt a prop. El gat, horroritzat, va fugir. La nena el va perseguir. Després d’una estona, el va trobar a baix d’un banc. El va agafar i se’l va emportar a casa seva, tots dos van arribar xops però junts i sans i estalvis.

PABLO INGELMO FERNÁNDEZ_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

La classe de 3rG de l’escola andorrana d’Encamp van anar a fer una visita a la casa de museu d’Areny Plandolit. El guia va explicar que avui estaven fent neteja de les peces antigues de la família per posar coses més actuals. Mentre que la visita es portava a terme, els treballadors anaven traient les peces antigues que pertanyien als Plandolit, i mentre que passaven per la sala d’estar, els nens es van adonar que les cares dels Plandolit que estaven penjades desapareixien dels quadres. En aquell instant tots els nens van anar desapareixent. A la casa no s’ha tornat a veure ningú sortir; únicament entrar.

IRATXE REY_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu primer amor és la Dansa. Els sentiments ballant són de llibertat, d’alegria, de passió… recordo que tenia sis anys i vaig sortir per primera vegada a un escenari davant d’un públic nombrós. En aquell moment vaig ser feliç i sabia que ballar era allò que més m’agradava. Ja vaig saber controlar molt la tensió del moment. Els meus familiars estaven orgullosíssims de mi; sempre aconseguia pujar al podi. Molta gent deia que tenia un futur molt esperançador i brillant, que mai deixés de ballar. Solament tenia vuit anys i ja havia aconseguit un bon nivell, Vaig seguir gaudint i progressant. Però, un dia vaig deixar de ser feliç…

NICOLAU TAULATS MCDONALD_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, estaven els meus cosins en un autobús tornant de l’escola. Es deien Pau i Àlex. Aquell dia, la nòvia d’en Pau es va asseure amb l’Àlex perquè ell estava plorant. Això no li va agradar gens al seu germà gran, en Pau, ja que sabia que només ho feia per molestar-lo. Així doncs, quan van arribar a casa, en Pau va entrar a l’habitació de l’Àlex i li va dir “pagaràs car”. L’Àlex va sortir disparat de l’habitació i va baixar al carrer amb el seu germà darrere. Per escapar-se, l’Àlex va creuar la carretera sense mirar… i va acabar en coma uns dies. Des d’aquell dia, en Pau i l’Àlex són inseparables i tots dos van aprendre una lliçó.

MARLEY GROUX TRESCASTRO_3r C COL·LEGI MARE JANER

Respira, tira’t a terra, diuen els místers. El cor galopa amb dolor interior, dient-te que et rendeixis, que abandonis la partida que ja dones per perduda. Però per dins, la teva consciència, t’anima amb veu ferma: “Continua, que tu pots, no et rendeixis mai, ho aconseguiràs”. Decideixes intentar-ho, aguantar. El marcador immòbil, sense estrenar, com si res hagués passat. La grada, inquieta, mentre t’arriba l’oportunitat d’or, el gol somiat. De sobte, veus fusionar-se la pilota amb la xarxa. La grada ho celebra. Eufòric, celebres el gol d’or com si fos l’últim. Amb cada crit de l’afició, la glòria t’enlaira i comparteixes el triomf.

BLANCA MARTÍNEZ CARNE_3r C COL·LEGI MARE JANER

Tot ha sortit malament: l’examen que pensava que m’havia sortit bé, el vaig suspendre, he perdut el meu estoig amb tot el que hi havia dins, he arribat tard a l’escola. A l’hora del pati, estava amb les meves amigues. Elles reien i comentaven moments que havien tingut a classe, el de sempre. Però jo… jo no en tenia ganes. Vaig intentar somriure, per no preocupar-les, però tampoc se n’adonaven. Em sentia buida, era com ser en un altre lloc, però realment era en aquell pati de l’escola esmorzant. Al final del dia, en arribar a casa, ma mare em mira, m’escolta i em dona un consell. Avui ha sigut dur, però demà tornarà a ser bonic.

NAYARA BRANCO RAPOSO_3ème F Lycée Comte de Foix

Els meus amics i jo tenim un punt de trobada a l’institut, un arbre al bell mig del pati. Un dia, al pati escrivint un text fantàstic per al curs de portuguès, vaig pensar que si aquest arbre parlés se’ns cauria el pèl. Així també havia nascut la història de l’Aina, que vivia en un poblet on ningú sortia a la nit. Al mig de la plaça principal, un arbre robust i vell aplega els secrets des de polítics corruptes, empreses que devoren el món, fins a veïns hipòcrites i molt més. A la llum de la lluna, ho revela tot. Tothom prefereix no saber, la ignorància és el preu del confort. Però ella, per curiosa, ja no va tornar a ser la mateixa.

SOPHIE LIARD_3ème F Lycée Comte de Foix

Avui la meva amiga m’ha explicat el que li ha passat aquest matí. Estava dormint plàcidament al seu llit calentó fins que ha sonat el despertador. Adormida, l’ha parat i s’ha quedat uns pocs minuts més amb els ulls tancats. Llavors, s’ha afanyat per no haver de córrer tant fins a l’autobús. S’ha vestit àgilment però sense deixar de badallar. A la cuina, ha trobat la seva mare preparant l’esmorzar. Mentre l’engolia, ha vist que li quedaven deu minuts per sortir, així que se n’ha anat de pressa al lavabo. S’ha rentat les dents i ha agafat la motxilla. Obrint la porta, ha sonat un timbre. Ha obert els ulls. Tot ha estat un somni.

IRIS ESCUDEIRO_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El dia del seu aniversari la Marta va rebre un regal molt esperat, un diari secret. Cada dia, quan arribava de l’escola el treia del calaix i hi escrivia tot el que li havia passat durant el dia, el seu pensament, els seus sentiments. Quan acabava el tornava a guardar, no volia que ningú ho llegís. Un dia quan el va anar a agafar es va adonar que no hi era. El va buscar per tot arreu però ni hi era, havia desaparegut. L’endemà quan va entrar a l’escola notava que tots la miraven i xiuxiuejaven. Ella no entenia res fins que veure el seu germà envoltat de companys llegint en veu alta i el diari que havia desaparegut a les mans. 

MARC DARDÉ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que li encantava el futbol. Tenia 8 anys i es deia Quim. Ell jugava sempre a aquest esport i un dia un club molt gran li van dir que entrés al seu planter, el FC Barcelona. Passaven els anys i s’anava fent millor jugador. Als 15 anys, un dia l’entrenador del primer equip li va demanar que jugués un partit amb ells i ell va acceptar. El dia del partit, al minut 89, quan anaven empatats 1-1, va sortir a jugar. Al minut 91, des de fora l’àrea, va xutar i va marcar el gol de la victo… De cop, en Quim es va despertar i es va adonar del fet que tot el que li havia passat era un somni.

Aniuta Nazarenko_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el vespre. Un avi jugava a escacs amb la seva neta. Jugaven la setena partida. Bufava el vent i els pètals del cirerer giraven en l’aire, la neta estava meravellada davant aquella visió tan delicada. L’avi se sentia feliç de veure la seva neta somrient. La partida era lenta i silenciosa. A poc a poc, la nena començava a guanyar. L’avi la mirava amb orgull i pensava com se n’havia fet, de gran. Els pètals continuaven caient i el vent portava una olor de primavera. Els vianants miraven l’avi assegut sota l’arbre. Semblava que parlava amb algú, però davant seu només hi havia el tauler d’escacs i una cadira buida.

Bernat Melsió Pallerola_3ème H Lycée Comte de Foix

Cada matí, en Joan es mirava en un mirall luminescent situat a l’entrada del seu modern pis als afores de la universitat. Ell tenia una oïda molt sensible i des de feia un temps, cada nit sentia ultrasons que no sabia d’on provenien. A mesura que passaven els dies, va començar a veure petites siluetes al mirall. Eren una mena de potes amb cua que es reflectien al mirall. No sabia què eren. Ell mirava al seu voltant, però no veia res. Un dia es va llevar i el mirall ja no hi era, però l’entrada de la casa estava plena de pèls i hi havia trenta-dues petjades que anaven fins al balcó i que desapareixien allí. També hi havia pèls.

MARIONA CORTÉS MAS_3r  Col·legi Sagrada Família

A la cavalcada dels Reis de Barcelona, un camell es va acostar al meu germà, l’Arnau. Es va quedar amb la boca oberta, fascinat, perquè mai no n’havia vist cap de debò. Aleshores, des d’aquell dia no va parar de demanar un camell pel seu aniversari; però, com tots sabem, aquest animal no és una mascota: on el posaria? Tot i això, ell hi insistia, així que vam decidir anar a Àfrica aquest estiu, perquè els pogués tornar a veure i pujar a un. Li va agradar molt el viatge i l’excursió que vam fer amb camells pel desert, però vam passar molta calor. Al final, l’Arnau va entrar en raó i es va quedar amb el record i un joguet d’un camell.

Daniel Cortés Farràs_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Tornant de l’escola em vaig trobar un paquet gegant. Entro a casa per obrir-lo. Quan tot just l’anava a desembolicar, penso que no havíem demanat cap paquet. Però jo em faig la idea que algun familiar meu m’havia comprat un joguet, i tot feliç començo a jugar amb el paquet, vaig d’aquí cap allà amb ell. Ja tenia moltes ganes d’obrir-lo, però volia esperar a la família. Ja no aguantava més, l’havia d’obrir de seguida, i llavors vaig veure que hi deia “Per a la Maria”. Em vaig adonar que no era per a mi, era per a la meva veïna. Tot decebut vaig haver d’anar a donar-li aquell paquet tan voluminós que m’havia trobat a la porta de casa meva.

Nil Bertran Catalinas_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Al matí, abans que em desperti, ella ja hi és. Converteix el soroll en pau i el silenci en força. És com una petita espurna de llum enmig d’un món tot fosc. I és per ella que m’aixeco cada dia. Sempre hi és, en els bons i els mals moments. No ho vol reconèixer, però és la meva heroïna. Em fa petons que em curen i abraçades que arreglen el meu món. És una de les persones que més estimo. A vegades s’enfada amb mi, però és pel meu bé. Gràcies a ella no he tingut problemes. Així que per mi, ella és la llum que no s’apaga, la meva mare. 

Marc Ber Martínez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino, em giro, i veig algú. Camino, em torno a girar, està més a prop. Accelera, accelera. Giro, ell gira. El cor em batega, la por em crema. Arribo a un carrer sense sortida. M’aturo, ell també. Faig un pas enrere, ell s’acosta. Miro al voltant, no hi ha ningú. Respiro fort, el silenci em pesa. Camino, em giro, torno a mirar, alguna cosa es mou a l’inici del carrer. Camino més ràpid, ell també. Giro, giro, giro… i de sobte, només foscor. Sento passes darrere meu, una ombra s’estén a terra. Tanco els ulls, respiro i espero.

MARÍA GARCÍA DE OLIVEIRA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Avui passejo pel bosc esperant la mateixa sensació. Una sensació de puresa, neteja i tranquil·litat natural. Em preparo amb il·lusió. Surto de casa i pujo al bus. Em fixo en els carrers d’on vinc: són bruts i tot està fet de plàstic. El món està plastificat. “Ara veuré un canvi, un lloc verd i ple de vida”, penso en baixar del bus. Al final arribo: hi ha trossos colorits i transparents escampats per tot arreu. Quan camino, m’enlluernen quan el sol els il·lumina. No sento res, no sento la vida que abans regnava en aquella zona. Ara està brut, se sent la mort del bosc. Retrocedeixo. El plàstic m’ha arrabassat les ganes de bosc.

CARLA CUITO ROSAS_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Era de nit, ja havíem arribat. Encara no ho assimilava. Podia tornar a començar la meva vida… Molt millor: reconstruir-la. Estava superil·lusionada. Vam arribar. En aquell moment, tots vam córrer cap a terra ferma. Estàvem orgullosos de poder deixar enrere tot el dolor. Hi havia una llum que il·luminava tant que no ens deixava veure. Pensava que era alguna mena de benvinguda d’aquell estrany país. Algú s’apropava. Una silueta negra em va parlar en un idioma estrany que no vaig entendre. Em va donar un cop. Vaig caure. I darrere meu, tots els meus companys. Moments següents, ja tornava a estar al meu país d’origen.

Abril Ortega Boronat_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era l’hora, tenia el tros de paper arrugat, guardat a la butxaca de la dessuadora. Aquell paper on la nit anterior havia escrit tot el que sentia. Amb nervis i vergonya. Jo, recolzada al mur, esperant a veure-la. Fins que per fi vaig veure aquell somriure tan perfecte que tant m’agradava. Ella, quan em va veure, va somriure encara més i es va apropar amb rapidesa cap a mi. Quan estàvem cara a cara, va murmurar un hola i em va abraçar. Quan ens vam separar vaig posar la mà a la butxaca, agafant el paper nerviosa, la vaig mirar i vaig murmurar “t’he de dir una cosa”, ella em va mirar més profundament i mig somrient va dir “jo també”.

POL JAEN_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estava sortint de l’enterrament de la meva millor amiga. Mentre caminava pel camí estret, es va enfosquir. Vaig veure  diverses vegades la mateixa furgoneta. Em vaig espantar i vaig començar a córrer. Pels carrers que creuava veia un home. Ell estava encaputxat i no podia veure el seu rostre sota la llum d’un fanal. Semblava que es teletransportés d’un lloc a l’altre. Però de sobte me’l vaig trobar de front. El vaig esquivar carrer avall. Però no tenia sortida. Vaig començar a caminar cap enrere mentre ell s’apropava a mi, quan li notava l’alè damunt meu suplicava que em deixés. No sé com vaig caure de cul. Just en aquell moment…