e_640

ADHEMAR S. ROMERO ASCONA_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

–Està boig, no confieu en ell! Ell només volia demostrar que era veritat, que l’església mentia.

–Vinga, nois, sé que esteu mentint… Si us plau, creieu-me, nosaltres no som, és ell! Va intentar treure la veritat a la llum, però ningú n’era conscient.

–Només volia que veiessin la veritat i no la mentida que deia l’església. Al final, els habitants que van veure la veritat no van dir res al respecte, no els volien matar, però n’hi va haver un que es va delatar a l’església. Al noi el van detenir, però al judici va poder convèncer el jurat perquè no el matessin. Així i tot, va estar condemnat tota vida, empresonat a casa.

NOAM PERISSE PONS_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig anar al desert. Vaig veure un noi i em deia: “treu-me d’aquí”, però el vaig ignorar. Em moria de set. De sobte, vaig veure un llac al fons. Em vaig posar a córrer, però no avançava. Vaig parar a descansar. Vaig començar a enfonsar-me. Vaig entendre que estava en sorra movedissa. Vaig aconseguir sortir. Vaig caminar per arribar al llac. Hi vaig arribar. Vaig començar a beure aigua. Vaig omplir l’ampolla. Dos minuts després no n’hi havia. Em vaig girar al llac, però ja no hi era. Vaig pensar que era un desert infinit de sorpreses. Vaig anar al cotxe, però no hi era. Vaig veure un noi i li vaig dir: “treu-me d’aquí”, però

JANNA TORRES LÓPEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Aquell dia, un noi comprava una rosa i va fer que recordés l’última que em va donar. Una nit que, entre la foscor, tot em semblava rosa. Però d’un dia a l’altre, aquell rosa es va tornar negra. Tant com els seus preciosos ulls. Aquells ulls que, al principi, em miraven com la rosa més bonica del món. Definitivament, m’estava anant de roses. Aquell dia estava ple de records que mai podria oblidar. Com el record de la teva rialla tan especial. Aquelles paraules que van sortir de la seva boca no paraven de ressonar cada cop més fort dins el cap. Ningú va ser capaç de consolar-me. Vaig saber que només et podria imaginar. JA

IVAN DOMÍNGUEZ HINOJOSA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Fa tres anys, pels volts de Nadal, la família no podia retrobar-se. Nadal era cada vegada més a prop i el resultat de la prova que decidiria el retrobament no arribava. Passaven les hores, els minuts, els segons… Arribà un missatge, la podíem anar a buscar. La mare hi va anar sola. Mentre, la resta de la família esperava impacientment. Quan arribà a casa, obrí la carta amb el resultat de la prova. El vam llegir amb neguit i saltàrem d’emoció. La prova havia sortit negativa. La mare avisà la resta de familiars. Aquests vingueren ràpidament. En retrobar-nos, començà una pluja d’abraçades que reflectia un any sense veure’ns.

ANDREA BUFFA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, mentre caminava pel bosc, vaig veure, a terra, un llibre vell molt brut en el fang en què es gargotejaven dibuixos en unes pàgines amb una mena de silueta, també estaven esquinçades. Em vaig endur el llibre a casa, no va passar res fins que vaig anar al llit i vaig sentir uns passos seguits d’una finestra trencant-me a casa meva. Vaig saltar des del segon pis de casa meva i vaig córrer cap al bosc per refugiar-me amb aquesta estranya llibreta, vaig ensopegar i el vaig veure, aquest home aquí vaig gargotejar la seva silueta en una de les pàgines per avisar la següent i vaig deixar caure el llibre.

MARTÍ BESADA MIRALLES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un matí com qualsevol altre, però aquest tenia quelcom inusual, tinc un gos que sempre em trobo al peu del meu llit però avui no hi era, sinó que estava mirant al meu armari quiet en silenci, però de sobte va començar a bordar, em vaig apropar i ell va parar. Ell es va girar, tenia els ulls blancs i gotejant sang, vaig caure al terra, i vaig notar alguna cosa que em tocava l’esquena, em vaig girar, eren els meus pares, tenien els ulls igual que els del meu gos. Em deien que no tingués por, quan de sobte es van apropar a mi.

Karel Ramirez_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un jove que es deia Ander. Li agradava el món de l’astronomia. El seu somni era treballar a la NASA i fer un reportatge de la Lluna. Un dia, l’Ander estava a classe i per conèixer-se entre ells es van demanar a què es voldrien dedicar en un futur. L’Ander va dir que li agradaria treballar a la NASA, viatjar a diferents planetes i el més important és que aniria a la Lluna per gravar un reportatge. Tots els companys es van riure d’ell. Finalment, al cap de vint anys, van anunciar al diari que el 23 de setembre es va enlairar un coet cap a la Lluna amb la presència del famós astronauta Ander per gravar un reportatge.

Fiorella d’Amico_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un dia l’Arya volia pintar la seva creativitat en un mur, així la gent podria contemplar el seu mural artístic. L’Arya va anar a un mur ple de terra, ella sabia que hauria de netejar el mur per després pintar-lo. Dia rere dia, l’Arya va netejar el mur i va preparar-se per crear un món ple de creativitat. Va començar a pintar i, encara que no tenia una idea gaire clara, pintava amb confiança. L’Arya va utilitzar colors lluminosos que representaven els bons moments de la seva vida i els foscos expressaven els pitjors moments. Al final va fer un mural molt gran i meravellós. Però l’Arya va escoltar la veu del seu pare. Tot era un somni… 

Alejandro Antonio Changmarín Melendez_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Les alarmes sonaven per tota la ciutat. El meu avi, amb el rostre descompost, es va apropar a la finestra i em va mirar: els alemanys havien sobrepassat Varsòvia. Sense paraules, va empaquetar el que va poder. Tremolant, em va dir:  –Empaqueta  les teves coses! Marxem d’aquí cinc minuts. Vaig anar a la meva habitació i, amb presses, vaig recollir la poca roba jueva que tenia i la vaig posar en un maletí. El cor em bategava fort. Els carrers, plens de vida feia poc, ara eren silenci. El meu avi, trist, va girar el pom i, sense mirar enrere, vam sortir cap al fred, endinsant-nos en un infern desconegut.

Emma Casadellà Sorbellini_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Pujo amb l’ascensor, sisena planta. Quan s’obren les portes fingeixo milers de reaccions pensant que seràs allí dedicant-me una de les teves mirades, un dels teus somriures de sempre, tot i el dolor que tinguis, o potser, m’estaràs contant una de les teves anècdotes. És a dir, comptava que hi series però, s’obren les portes de l’ascensor i el que no veig de tot això és a tu. És el que em passa pel cap quan intento afrontar aquesta solitud que crec que m’està emmalaltint. Internament desitjo que estiguis amb mi regalant-me totes aquelles experiències viscudes i que  mai podran tornar. 

Naiara Granero_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribant a casa, sento com el veí del segon parla amb la veïna del primer. Li anuncia que la meva veïna de replà s’ha mort a principi de tarda. Obro la porta i, ràpidament, corro a dir-li a la mama. No tinc gaire temps, així que agafo la motxilla per anar a repàs i torno a sortir de casa. Just quan pico l’ascensor, surt de casa la veïna que, suposadament, havia mort feia poques hores. No puc respirar, tremolo. Li cedeixo el pas a l’ascensor i entro darrere seu. Ella, que s’adona com m’afecta veure-la, m’abraça. Panteixo, ploro però no puc cridar. Llavors m’explica que també està trasbalsada per la pèrdua de la seva germana bessona.

IZAN GAYOSO COUSILLAS_3ème I Lycée comte de foix

Quan vaig arribar al refugi, la tempesta ja rugia amb força. Les llums tremolaven i l’aire era fred, més del que estava previst. Em vaig asseure al costat del foc, però no m’escalfava. De sobte, vaig sentir passes a l’exterior. No esperava ningú. Vaig mirar per la finestra, però només veia la foscor. Les passes es van acostar i la porta va grinyolar. Vaig córrer a tancar-la, però ja era massa tard. Una ombra es va colar a dins. Quan em vaig girar, el llum del foc es va apagar i el silenci es va fer pesant. Sabia que no estava sol. Amb el cor bategant, vaig prendre un pal del terra. Però llavors, l’ombra va parlar: – Hola, tens wifi?

Mireia Sánchez Sala_3r B COL·LEGI MARE JANER

Havíem fet el cim. Desorientats, no sabíem per on continuar la ruta. Havíem perdut  la meitat del grup, incloent-hi el guia. Crèiem que podríem seguir sense ajuda, però… no va ser així. Com més a baix anàvem, més desorientats estàvem. Ens havíem desviat tant…, però l’esperança era l’últim que s’havia de perdre. Quan per fi vam aconseguir arribar-hi, sorprenentment, l’altra meitat del grup ja ens esperava. Més tard, ens van explicar que havien estat ells qui s’havien perdut en intentar seguir el camí i, en no saber per on anar, havien fet mitja la volta. Sense saber-ho, amb l’esperança intacta, havíem seguit el camí correcte. 

BLANCA PUJADAS CASAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Mentre nedàvem entre les onades de bon matí, un grup de gent es va apropar amb globus a les mans. Qui eren? No portava les ulleres, no veia res. La Sara i jo vam observar cap a on anaven. Es van quedar quiets amb un somriure i uns barrets un xic estranys, o això em semblava, ho veia tot borrós. Vam decidir ignorar-los i tornar a la tovallola a prendre el sol. En estirar-nos a la sorra vam notar la seva presència darrere nostre, teníem por. De sobte van començar a cantar. Resulta que era el meu aniversari i me n’havia oblidat. M’havien preparat una festa sorpresa pels meus setze anys, tots els meus amics, i la Sara ja ho sabia.

ONA XARPELL BONET_3ème G Lycée comte de foix

Avui parlo en la memòria de l’Alma, la meva germana petita. Ella era una noia estudiosa, molt creativa i amb pocs secrets per a mi. L’any passat totes dues vam canviar d’escola i de ciutat. Ella no estava acostumada a fer nous amics. En va fer, però vaig notar un canvi en ella. Al cap de poc va ser arrestada quan havia d’estar a la piscina. No li vaig dir res, però hauria hagut de fer-ho. Intento no pensar en aquests mals records i en el fet que l’hauria pogut salvar. Intento pensar en els bons moments, com el seu primer dia d’escola quan tenia sis anys. No oblidaré mai la meva germana petita, un regal de la vida. 

ALBERT MORA ANDRÉS_3ème G Lycée comte de foix

Joseba el Panchirulo de la Vera era un narcotraficant molt poderós de Groenlàndia que tenia moltíssimes terres, armes i substàncies prohibides. També tenia família i el que no sabien era que moltes terres estaven a nom d’un senyor que es deia Machupichuoto el Machirulo. Quan el Joseba va morir, la seva família no va poder mantenir el negoci. Ho van haver de vendre tot al Machupichuoto i van haver de marxar a l’Argentina. Malauradament, la família es va oblidar de la fortuna que el Joseba el Panchirulo de la Vera havia enterrat a vint-i-un metres de profunditat en un dels seus terrenys i el tresor es va quedar en l’oblit.

CRISTIAN FERREIRA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En pujar vaig sentir confiança perquè et vaig veure relaxat, tranquil. En engegar-lo em vas provocar un somriure, el brunzir em feia pessigolles a l’ànima. En sortir al carrer, tota la gent és girava per veure’l, tots el miraven amb un somriure a la cara i, en aquell moment, em vas fer sentir important. Al passeig ens acompanyava una banda sonora magnífica, el petardeig del motor era com tambors tribals en sintonia amb els batecs del meu cor. I per aquells trams, però sempre respectant el límit de velocitat, fins arribar al punt més alt, pujàvem i pujàvem… Cor accelerat, adrenalina i alegria em corrien per les venes… Felicitat!

JAZ FERRAZ CUBO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La guerra comença i amb ella les morts. Un forat negre s’enduu tota esperança de vida del soldat. La figura desdibuixada emergeix del fum, s’apropa lentament i s’intensifica. La pèrdua de sang és com un riu tocat pel diable. La mort porta una galleda amb un color vermellós i una túnica negra com el forat que té al pit. El soldat sap que ha arribat la seva hora, la galleda es decanta i vessa el líquid que conté. L’aigua vermella acaricia la pell del soldat, fa un bot i diu exhaust que no morirà, si fa falta pagarà per allargar l’estada fins que es quedi sense diners. Així, el soldat sobreviu dia a dia.

JESÚS DEL COLLADO_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic molt enamorat. Ell duu un vestit blau cobrint la roba interior blanca, fina i sedosa. Té unes cames curtes, morenes, robustes, molt rígides i sòlides. Quan arribo de l’escola, em passo les tardes amb ell. Ell i jo hem passat molts moments junts, tant dolents com bons, alegres o tristos. La veritat és que jo li tinc una estima especial, un amor i una idolatria incomparable. Depèn dels dies, és fred com el gel i el Pol Nord o calent com el sol i el desert del Sàhara. També, de vegades, és molt sorollós i incomoda però tot i això, n’estic enamorat. Sí, estic enamorat del meu llit, que em permet descansar sense retreure’m res.

IVAN NÚÑEZ_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

Un any, fa molt temps, com cada Nadal, quan vaig acabar de fer la carta per al Pare Noel, li vaig ensenyar a la meva mare i em va avisar que no sempre ho podia portar tot. Em vaig posar molt trist. La meva mare i jo vam  anar a la bústia a deixar la carta. Va arribar la nit de Nadal. Vaig sentir uns sorolls, em vaig aixecar del llit i vaig anar al saló. Va ser al·lucinant. Vaig anar a buscar la meva mare molt impressionat. La vaig despertar i li vaig dir que el Pare Noel era a la sala. Em va contestar que deixés de dir animalades. Al matí, vam anar a obrir els regals i me’ls havia portat tots, tot allò que havia demanat. Bon Nadal.

Caracteres: 697 | Palabras: 142 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1