e_640

ARNAU LUCEA BOTA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El Fernando es va llevar d’hora i ja tenia tres partits de futbol: un a les 7.30 h, un altre a les 9.30 h i l’últim a les 11.30 h. Però després també tenia dues grans finals de bàsquet, contra el Madrid i el Barça. Després de jugar tots els minuts, va haver de jugar a tennis, li tocava ser a la pista fins a les 20 h, però es van endarrerir els dos partits i, a més a més, també tenia dos partits de pàdel, els dos últims. Els va guanyar, finalment podria descansar. Però primer va anar a llençar les escombraries. Llavors va esbufegar, va ensopegar i va caure. Jugar tant a la Play no l’havia posat en forma.

CARLA LOPES MONTANYA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Fa ja 10 anys que estic a la presó. Passo els dies tancada en una cel·la. Solament puc sortir una hora al pati, de ciment i envoltat de reixes. Estic obligada constantment a fer el que els policies demanen. Cada dia m’avorreixo més de veure les mateixes quatre parets i les mateixes cares. Em desespero quan penso que encara em queden dos anys de condemna. La meva única il·lusió és quan sona el timbre de les cinc de la tarda i puc anar-me’n a casa després de les classes.

MARC ROMERO_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em vaig despertar ben aviat per arribar bé a l’autobús cap a Barcelona que sortia a les nou en punt. Vaig arribar a l’estació a les 8.45 per si de cas… A les 12.30 ja érem a Terrassa i les 13.03 ja estem al centre de Barcelona. En sortir de l’autobús tot semblava normal. Però… era diferent. No hi havia ningú al carrer. Els edificis eren rodons en comptes de rectes. No hi havia botigues ni restaurants i tot estava inundat, ple d’insectes, d’abelles, d’ocells, de gallines pel mig, pollastres, llangardaixos, ruïnes, fins i tot ossos… Tot plegat semblava un bosc.  De sobte, un avió es dirigia directe a mi i després… Em vaig despertar.

POL RIBÓ_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estem a Madrid, hi hem anat perquè soc un jugador professional de pàdel. Hem passat totes les rondes, per fi som a la final.  A mi i a la meva parella ens havia costat molt treball estar a aquest nivell. Estava tot l’estadi ple, emoció. Molta gent ho mirava per la tele. Era la final més important de la història. El partit va començar i tot estava molt igualat, estava tothom molt nerviós, portem quasi dos hores jugant i qui guanya el punt aconsegueix la final. Començo a córrer per la pilota. Caic. Em lesiono. Vam perdre i a sobre tenia un esquinç, estava molt trist, però havíem aconseguit arribar a la final i era un bon mèrit.

AINA QUEIROS_3ème E Lycée Comte de Foix

Tot va passar molt de pressa. Una tarda amb amics a la muntanya vam quedar per escalar una via bastant difícil. En Pau va començar a pujar i, entre tots tres, vam verificar que fos segur, però ens vam descuidar d’un mosquetó. En Pau va arribar fins a dalt i aquell mosquetó començava a trencar-se sense que ens n’adonéssim. Quan en Miquel va pujar i va introduir la corda, el mosquetó es va trencar. L’Àlex, que l’assegurava, va perdre l’equilibri, i el Miquel va caure a terra, obrint-se el cap. Va ser traslladat ràpidament a l’hospital, i tots vam quedar commocionats i amb por de tornar a escalar sense comprovar-ho tot amb cura.

DANNY MACEDO_3ème E Lycée Comte de Foix

Era el 14 de desembre, el dia del meu aniversari, i estava a casa dels meus pares celebrant-ho amb tota la família, amb rialles, pastís i felicitacions. De cop, em van trucar del FC Barcelona, que estaven interessats a contractar-me. La sorpresa i l’emoció eren indescriptibles: mai hauria imaginat un regal d’aniversari tan increïble. Òbviament, no podia rebutjar l’oferta del millor club del món. Quan corria per explicar-ho a la meva família, vaig caure del llit i em vaig enfadar amb el despertador. Aquell somni em va perseguir totes les nits i mai no l’he oblidat: la sensació és inoblidable, única i plena de felicitat.

JAN PERNÍA ROY_3r A coL·LEGI MARE JANER

Un dia de desembre, quan va arribar a casa, no hi podia entrar. Estava tot escampat per terra, semblava un lloc abandonat. El seu pare l’havia abandonat i no s’havia acomiadat. Només havia deixat un sobre amb un xec amb prou diners per una bona temporada i una carta on se’n penedia molt, i deia que era el millor que havia pogut fer. Va intentar contactar-hi i va ser impossible. Llavors va anar a cobrar el xec, però era fals. Preocupat, pensà que al pare li havia passat alguna cosa i retornà a casa seva per revisar les càmeres de seguretat. Després va recordar que era 28 de desembre i que allò havia estat una innocentada de mal gust.

XAVI SARAIVA GOMES_3r A COL·LEGI MARE JANER

Els sopars tenien un regust de màgia, els estius al carrer tot el dia amb els genolls pelats, Nadals d’abraçades i felicitat, aniversaris amb l’emoció de saber què t’havien regalat. Recordo tardes de pel·lis, matins de piscina i jocs i aquells vespres on tots rèiem plegats. I ara… Soc aquí, més gran, estirat al llit mirant al sostre recordant perquè tot s’ha acabat si era tan agradable. Enyoro la manca de responsabilitat, els familiars que per algun motiu se n’han anat, aquella diversió. Abans era feliç. Fins que tot allò ja és només un record. Potser no es tracta de recuperar aquells dies, sinó d’aprendre a estimar els d’ara. 

Lukas Sanchez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

L’hora del pati és la millor, òbviament. El passadís és una de les coses més anormals de l’escola: persones corrent que sembla que et faran un placatge dels forts. Quan surts d’aquella apocalipsi, ets lliure i pots anar amb els teus amics, però també hi ha persones que només venen per molestar, diuen i fan ximpleries grosses. Hi ha altres que tan sols volen passar temps amb tu, com parlar, anar a la biblioteca a fer escacs, etc. Ara sí, si vas al lavabo vigila perquè poden estar espiant-te per la part de dalt o estar fent altres coses, com tirar-te aigua. El lavabo de les dones, no ho sé, però hi ha probabilitat que sigui similar al dels homes.

TIAGO MEDEIROS_3r C EA segona ensenyança de Santa Coloma

M’aixeco, em preparo, me’n vaig. M’aixeco, em preparo, me’n vaig. Per què el món és així? Cada dia és el mateix. De vegades m’agradaria poder canviar, sortir del bucle. Poder ser lliure de veritat, respirar l’aire net de la natura. Aixecar-me a l’hora que vull. Fer el que jo vull i quan jo vull. No dependre d’alarmes ni d’horaris estrictes, vull trencar aquesta cadena que no em deixa ser jo mateix, que no em deixa estirar-me a la vora del riu. Sentir els ocells, L’aigua del riu. Deixar la rutina, veure el sol amagant-se entre les muntanyes. Però, de vegades, val més que deixem de somiar perquè ja faig tard.

Adrià Chamayou_3ème B Lycée Comte de Foix

Era el 2024. Tenia 13 anys i la meva vida era molt normal fins que un dia vaig rebre una carta anònima. Em va estranyar molt perquè mai m’enviaven cartes. Sempre comunicava mitjançant les xarxes socials. La vaig obrir molt intrigat. I deia així: “Troba la solució: beijjhwoji fdajnf ersaa moqedeff coljecod retq”. No hi entenia res. I vaig buscar i rebuscar durant hores, dies i anys. Vaig provar el codi enigma, el Morse, el codi Cèsar però sempre, sense resultat. Van haver de passar més de 90 anys per a entendre que no hi havia cap resposta correcta, i que l’objectiu de la carta era fer-me pensar. I llavors vaig poder morir tranquil. 

ADAM AMHAMDI_3ème B Lycée Comte de Foix

En Martí era un noi valent que vivia en un petit poble a la costa. Des de petit, li agradava la boxa: veia combats amb el seu avi i el seu pare, somiava ser campió del món. Cada tarda, després de l’escola entrenava en un vell gimnàs amb el seu entrenador, en Pau, que li ensenyava disciplina, respecte i moltes tècniques. Tot i perdre els primers combats, en Martí mai es rendia. Amb molt esforç, coratge i molts entrenaments sense descans, va guanyar el torneig local. Quan va aixecar el trofeu, va mirar cap al cel i va somriure, sabent que l’avi, des d’allà dalt, estava molt orgullós d’ell. Va seguir entrenant per ser campió del món.  

JÚLIA MÉNDEZ_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava a l’hospital tremolant de fred. Escoltava els meus pares plorar i un doctor parlant amb ells. Vaig notar que em canviaven el sèrum i, al cap d’uns minuts, vaig començar a suar i a plorar dintre meu. De sobte, estava en un camp verd amb molts cavalls corrent al meu costat. Un d’ells se’m va apropar sense cap por. Llavors, vaig pujar-hi i em va portar fins a la llum del final del camí. En obrir els ulls, ma mare estava llagrimejant molt afligida davant meu. Em va mirar bocabadada i em va fer una abraçada tan forta que quasi m’ofega. Després de dir-me tot el que m’havia passat, va anar a buscar al metge cridant: “Està desperta!”

INÉS MARTINS_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

No entenia per què tot passava tan ràpidament: els riures dels familiars, la llum del sol sobre la tauleta, el ronc del meu gat… Jo no em movia, em sentia desconnectada, perduda en un silenci que m’ofegava. Fins que vaig veure-ho clar: el meu fil vermell s’havia trencat. No era la vida la que corria, sinó jo, que havia anat desfent el vincle que m’unia a mi mateixa i als que estimava. En aquells últims set minuts, mentre tot passava a càmera lenta, vaig comprendre que, tot i trencat, el fil encara bategava amb força dins meu. Vaig somriure: tot el que havia estat i estimat continuava teixit en cada instant viscut i gaudit.

Laia Ferriz Figols_3r D LICÉE COMTE DE FOIX

Un dia banal, dinant a la terrassa amb la meva família, vaig veure un petit gat gris tigrat. Des d’aquell dia, el gat va venir tots els dies, i a poc a poc, em va agafar confiança. Era femella, i la vaig batejar Shiba. Li vam posar una caseta a fora, i quan feia molt fred, sense que ningú em veiés, la feia dormir a dins. Sempre que tornava de l’escola m’esperava davant de la finestra. Era molt lleial, es va convertir en la meva millor amiga. A les nits, l’anava a veure a fora. Els meus pares no em deixaven però jo ho feia d’amagat. Cada matí esperava pacientment que vingués davant la finestra, però un dia no va venir, l’havien atropellat.

MURIEL VALDÉS FERNÀNDEZ_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava sola a casa i vaig sentir un soroll d’alguna cosa caient que  provenia de la meva habitació. Jo no hi vaig fer gaire cas pequè segurament havia  caigut algun objecte que jo mateixa havia col·locat malament al seu lloc. Però al cap d’una estona, torna a haver-hi un soroll. Però justament, els meus pares van arribar a casa i vaig haver d’anar a obrir-los la porta. Un cop els pares assabentats dels sorollets, van dirigir-se a l’habitació. Van veure una cosa petita i negra corrent per tot arreu i fent caure objectes. Va intentar escapar per la finestra tancada, va quedar estabornit a terra. Els pares s’hi van apropar… era el meu gat!

IGOR MAIA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ahir vaig entrar al casino per primer cop, amb una moneda que havia trobat al carrer i una mica de sort. Tot va començar bé, ho guanyava tot i no feia res. Però el crupier em mirava estrany, com si ja em conegués. Quan vaig apostar l’última fitxa, em va somriure i va dir: “Ja tornes a jugar?” Em vaig mirar les mans, eren velles, arrugades, com si hagués jugat moltes més partides, i quan va caure el dau vaig veure que la sort no era meva, era seva. Des d’aquell moment no he tornat a jugar al casino, cada moneda que em trobava al carrer em feia pensar com vaig començar a jugar, i tota la història que vaig fer en el meu millor moment. 

JOHN LIMON_3r C EA 2A ENSENYAÇA D’ENCAMP

Una nit, el Jacob es va despertar perquè havia sentit un soroll molt estrany. El Jacob va llevar-se per investigar i en arribar a la cuina es va trobar una persona o alguna cosa que tenia forma de persona. Era un monstre molt fastigós i al Jacob no li va agradar. Va agafar un ganivet i el va apunyalar per tot el cos. Se’n va anar a dormir després de matar-lo, tot cansat i satisfet per haver aconseguit matar un monstre fastigós. En despertar-se, pàl·lid i temorós, va acordar que no vivia sol i que era esquizofrènic.

SIENNA BROWN_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és dimarts 27 de novembre, ahir va ser un dia diferent dels altres dies de col·le. Em vaig despertar a les 7.00, vaig menjar i a les 8.00 i vaig anar amb bus fins al col·le. Arribant al col·le, estava plovent, no en tenia gens de ganes, teníem uns horaris tràgics: francès, física i química, svt… Eren les 10.30, dues hores al col·le i ja no podia més, va ser en aquell moment que vaig decidir que m’escaparia del col·le! Durant l’hora de menjar vaig anar darrere del col·le, on no hi havia ningú, allà és on vaig veure la porta. Aquella porta era l’única manera de sortir del col·le sense que ningú se n’adonés, vaig obrir la porta i vaig marxar.

LUCIA NOGUER_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un grup d’amigues, una adolescència entre mig. Nois, baralles, interessos, popularitat… s’interposa en l’amistat d’avui en dia. Vaig pel carrer i veig les amistats que semblen inseparables, però sols són per aparentar alguna cosa o interessos i escolto com es critiquen pel darrere. Cada vegada estem normalitzant més aquest tipus d’amistats. Cosa que no entenc, perquè és el començament d’una amistat tòxica. Trobo que ningú es mereix una amistat com aquesta. Es critiquen molt les relacions tòxiques, però no se’n parla prou. En un món així, soc fidel a les amistats amb confiança mútua. Escoltar, ajudar, amistat, comprensió, respecte…