vane

Pau Garrallà_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’olor de la xocolata calenta et desperta. Sents el gust de les galetes que fa la teva mare ja abans de menjar-les. Surts de casa, fa un dia radiant. Després de la pausada pujada ve la baixada. Un descens ràpid, amb poques corbes que et dispara l’adrenalina. Sents el vent a la cara. Tots els ossos et tremolen. Vas tan ràpid que deixes els altres al darrera. Et sents lliure, ple d’energia, olores l’hivern, la neu, l’aroma de pi. Cada vegada estàs més cansat però les ganes et poden.Tens el tacte dels pals a les teves mans. Veus el paisatge nevat, taronja gràcies a les teves ulleres d’esquí.

Bryan Maia_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al petit llogaret de Sant Martí, cada any, el llac brillava a la nit de Sant Joan. La gent deia que eren les ànimes dels seus avantpassats celebrant. Una nit, en Marc, un jove inquiet, va decidir investigar. Va entrar al bosc i, a l’arribar al llac, va veure una figura lluminosa emergint de l’aigua. Era la seva àvia, qui li va dir que els records mai moren, només esperen a ser recordats. Emocionat, en Marc va prometre que cada any celebraria amb la seva família, mantenint viu el llegat dels que havien estat. El misteri del llac es va convertir en una tradició.        

ARNAU RODRÍGUEZ-ESCALONA CASTRO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’estiu és quan fa calor, això fa que hi hagi gent a qui li agrada i gent a qui no. Tots volem anar de vacances a la platja o a algun altre lloc. La tardor és de colors: ataronjats, grocs, marrons…Cauen les fulles dels arbres, fa fred i calor i no saps què posar-te. A l’hivern fa fred i el paisatge és blanc. Ens hem d’abrigar per no agafar un refredat. Hi ha gent que va a esquiar i altres es queden a casa. Durant la primavera els camps s’omplen de flors i fa una temperatura bona, però si tens al·lèrgies ja no és tan agradable ni la gaudeixes gaire. Cadascuna de les estacions és especial tal com és. 

ARIADANA RODRÍGUEZ COSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Pensant en els moments que hem compartit, m’he adonat que la persona que soc és gràcies a tu. Quan estava perduda, tu m’acompanyaves i trobaves el camí; en els moments més foscos hi veia gràcies a tu. Amb tu, els problemes desapareixien com si se’ls hagués emportat el vent i solament hi hagués lloc per a futurs records plens de diversió i alegria. No només ets la persona amb qui puc comptar, ets l’escut que em protegeix. M’encanten aquestes estones en què a través de la mirada sabem el que ronda per la curiosa ment de l’altra. Ets la persona amb qui comparteixo sang i la persona que em defineix. A tu, germana meva, t’ho dec tot. 

Luciano Richards_3ème D Lycée Comte de Foix

Hi havia un noi que es mirava al mirall, ell sentia molta tristesa, s’odiava a si mateix. Va començar a plorar tapant-se la cara. Mentre plorava, però, el seu reflex li va començar a preguntar: “Per què plores? Et fa vergonya que et vegin plorant?”, però el noi va cridar al reflex: “Calla! No em diguis coses així…” Ell seguia plorant, però el seu reflex li deia coses negatives: “No ets res… no tens res… no ets capaç de res…”, però el noi ,amb ràbia, li va cridar per últim cop: “T’he dit que no em diguis coses així!” Finalment, el noi va trencar el mirall amb el puny dret per després

Alvaro fraguas_3ème D Lycée Comte de Foix

Era una nit, era al llit, tenia moltes ganes de dormir, però en aquell moment em vaig posar a pensar, de què serveix la vida? En aquell moment no tenia res de por a la mort, però vaig pensar com seria el món quan ja no hi fos i vaig pensar què passaria quan tot allò s’acabés, em va entrar una gran por i vaig pensar que no volia morir Del que sempre he tingut més por és que m’oblidin, per això vaig començar a plorar. El temps és el millor i el pitjor de la vida perquè passa molt ràpidament. Aleshores, vaig anar plorant a la cambra dels meus pares per abraçar-los i dir-los que els estimava moltíssim.

ANNA HERCE CASANOVAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Eres meravellós, però cada dia em tractes pitjor. Em dius que m’estimes i després no em tractes gens bé: em fereixes, m’insultes, em crides, em dius que les meves amigues són millors, que no saps com t’has pogut fixar en mi. Em recrimines que et necessito massa i que només estic amb tu perquè no tinc ningú més. Mai em demanes acompanyar-te, és com si et fes vergonya sortir amb mi al carrer. Al principi ho aguantava perquè m’agradaves molt, estava massa enamorada de tu i no n’era conscient. Ara m’agrades menys. M’has ajudat a enamorar-me del teu millor amic. Ell sí que em tracta bé. M’ha ensenyat  el que de veritat és estimar. Adeu. 

ANNA CAPORALI GARCIA_3r B COL·LEGI MARE JANER

Era la darrera tarda i, darrere d’aquell silenci inquiet que hi havia, era una història bastant confusa. Ell era algú bastant complicat de portar. Ells es miraven i ella dubtava, de veritat m’estima? Seixanta motius per pensar. M’estimarà de veritat? Serà només un joc? Serà una relació per sempre? Ell tenia els seus llavis a pocs centímetres de la boca d’ella, però no va passar res, perquè ella seguia amb el mateix dubte. Val la pena tenir un amor com aquest? Serà només una pèrdua de temps? Serà l’últim missatge seu que rebré? Només volia una relació bonica, pensava. Serà el seu últim missatge dient-me bon dia? O un t’estimo? 

Jessica Barreira_3ème H Lycée Comte de Foix

Havia de ser un cap de setmana molt més divertit que els altres perquè anàvem a PortAventura amb tota la família. El dissabte va ser un dia de molta calor. Vam pujar a moltíssimes atraccions i vam aprofitar bé tot el dia. L’endemà plovia, tronava i llampegava.  Aquell mal temps no ens podia aturar. Vam seguir el recorregut del dia anterior fins arribar al Shambala. L’atracció va començar i quan érem al punt més alt, es va aturar. Vam estar-nos quasi una hora allà dalt, sota la pluja. De sobte, va caure un llamp al costat de l’atracció,  llavors va tornar a engegar màquines però amb molt més descontrol. Us imagineu què va passar? 

Martin Pereira_3ème H Lycée Comte de Foix

L’últim viatge a Portugal va ser en cotxe, amb la meva família i uns amics. A meitat del trajecte, el motor va començar a fallar. Vam parar l’automòbil, vam obrir el capó per a revisar el motor. Vaig pensar que el problema era que érem massa gent dins del cotxe. Però, dins el motor, vam trobar un avió de joguina que s’havia cremat. Tanmateix, vam seguir revisant la resta del motor sense que res ens cridés l’atenció. Resolt el problema, vam tornar a encotxar. En engegar, una forta olor de cremat ens va alertar. No vam tenir temps d’escapar. El cotxe va explotar i va cremar-se sencer. No ens vam salvar cap dels passatgers del vehicle. 

CARLA LARA URBANO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Fa temps, el meu germà i jo estàvem a la casa on passàvem l’estiu i vam decidir sortir amb un grup de gent del poble. Quan estàvem amb ells ens sentíem superiors, ja que els altres no tenien cases gaire grans, ni gaires diners. El meu germà es creia molt per sobre dels altres i jo li deia que no havia de sentir-se així, perquè els diners no ho donen tot. Ell deia que sí, que ho donaven tot, però jo estava convençuda que el destí li faria veure la realitat. Al cap d’una setmana, els meus pares li van fer creure que s’havien quedat sense feina. Ell no s’ho creia, però des d’aquell dia ja no es va riure més de ningú.

PRIYA JETHANI GARCIA_3r A SANT ERMENGOL

El soroll de la biblioteca es va parar en aquell precís instant. Ell, amb el llibre sobre la taula; ella, amb el boli a la boca pensava com resoldre els deures. Es van mirar. De cop i volta, tots els llibres d’amor van caure a terra, els llums de la biblioteca s’encenien i s’apagaven, els telèfons sonaven, les cadires es movien, les finestres es tancaven a poc a poc i els ordinadors parpellejaven. Tot es va parar. Alguna cosa els havia unit; potser havia estat l’atracció, potser la bellesa o fins i tot l’encant. Estava clar que tots dos s’havien enamorat, i sense dir-se res es van ajuntar perquè la vida mai més els pogués separar.

Alex da Faia_3ème G Lycée Comte de Foix

“Un, dos, tres… Deu! Vinc a buscar-te, iaia!” Era el nostre joc preferit, hi jugàvem diàriament. La major part de les vegades ho fèiem a casa seva, ja que no es podia moure gaire perquè anava en crosses. Després menjàvem i em contava històries de quan ella era petita. En acabat tornava a casa meva per agafar joguines per poder jugar amb ella, normalment agafava cotxes o pistoles. Més tard la meva mare em cridava perquè anés a ajudar-la, però jo sempre m’amagava sota del llit de la meva iaia i la meva mare no em trobava mai. Finalment, me’n tornava a casa meva a sopar i a dormir. Fins a l’endemà no podia tornar a jugar amb ella.

Miquel Colobrans Sanjuan_3r A Col·legi Mare Janer

Cada matí, en Pol es despertava al so dels ocells que piulaven davant de la seva finestra. Vivia sol en un petit apartament ple de llibres i records d’un passat que no volia oblidar. Un dia, mentre passejava pel mercat, va descobrir una caixa antiga de fusta amb gravats intricats. Sense pensar-s’ho, la va comprar. Quan la va obrir, va trobar-hi cartes d’amor plenes de passió. Decidit a saber-ne més, va escriure a l’autora, una dona anomenada Eva. Aviat van intercanviar cartes i, finalment, van decidir conèixer-se en persona. En aquella cafeteria, envoltats de rialles, va adonar-se que les connexions inesperades poden transformar vides.

MARINA RODRÍGUEZ CALVIÑO_3r B COL·lEGI MARE JANER

La Clàudia i jo portàvem dos dies sense veure el pare. La mare semblava preocupada i, durant el dia, no parava de rebre visites de gent amb els ulls plorosos. Ens deia que marxéssim a la nostra habitació i que no sortíssim per a res fins que ens avisés. Alguna cosa estranya estava passant i milions de preguntes rondaven pels nostres caps. Per què el pare no apareixia? Per què hi havia tanta gent dins de casa? Quants dies duraria? Qui era aquella gent? Per què ningú ens deia res? Què era tot allò? Totes aquelles preguntes no obtenien cap resposta. No sabíem ni quan ni on, però teníem molt clar que hi havíem de buscar una solució. 

AAron cabrera_3r B Col·legi Mare Janer

Sempre he estat un nen molt problemàtic. De petit vaig ser adoptat i encara tinc aquella sensació de buit. He passat per moltes cases d’acollida, en totes em deien el mateix: de gran em dirien la veritat. Ja tenia disset anys i era l’últim any que estaria en aquella casa. Els pares se’m van apropar i em van contar la veritat. Els meus pares biològics havien mort en un accident de cotxe. Me’ls van descriure. Tenia pocs records d’ells, però em vaig fer a la idea que viure amb ells hauria estat meravellós. Bé, no em puc queixar dels pares adoptius, sempre han estat amables, els he tingut quan ho he necessitat.  Però a partir d’ara, què?

Bryan Moreira_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

En una partida de Fortnite, en Marc i el seu equip van descobrir un mapa antic darrere d’una cascada. Curiosos, van seguir les pistes fins a un bosc. De cop, un rival els va atacar. En Marc, nerviós, va recordar un lloc del mapa i van córrer a buscar el tresor. En arribar a una clariana, van excavar i van trobar una caixa daurada amb una escopeta de flama. “Això ens ajudarà!”, va pensar en Marc. Enfrontant-se al rival, va disparar i el va eliminar. Llavors, una notificació va aparèixer: “Has revelat el secret de l’illa!” Un portal es va obrir. Sense pensar-ho, van entrar i van descobrir un nou món ple d’aventures. Tot era un somni.

Ayman Malki_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit, vaig sortir a admirar la lluna. Des del balcó, vaig sentir un soroll que venia del pis del costat. Vaig sortir al replà i vaig empènyer la porta entreoberta del veí. Un gat mort, esventrat, sense ulls, jeia al mig de l’estança. Vaig notar que algú em vigilava. En girar-me, em vaig trobar cara a cara amb un home que, ràpidament, em va clavar una xeringa. El líquid injectat em va fer dormir instantàniament i profunda. En despertar, tornava a ser a casa meva. Sense forces, vaig baixar al carrer, aquell mateix home em va empentar dins d’una camioneta. Em va tapar els ulls i vaig perdre la noció del temps. No recordo res més… 

ÏA RIVAS MORÁN_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Joan, seixanta anys, viu sol. Cada dia igual, any rere any. Tot canvia quan a l’edifici de davant s’instal·la una dona. Mai parlaven, només se saludaven cada matí. Un somriure, amb la mà… D’alguna manera tornava a sentir papallones a l’estómac, estava enamorat. Li va deixar un missatge a la finestra: “A les sis i mitja, per prendre el te.” Quan va arribar l’hora, es va preparar i va sortir de casa. Es va parar davant de la seva porta. “Toc-toc”, un cop, dos, tres… i res. Va anar al porter de l’edifici, va preguntar per la senyora de la quarta planta. El porter no sabia com dir-li que aquell pis estava abandonat de feia temps.

Molly Puigcercós Georgi_3r A Col·legi Sant Ermengol

En un món fosc i fred, ell, silenciós i poc conegut, ella, popular i amigable, però no feliç del tot. Veu aquells ulls blaus i brillants com el mar que la miren, en un instant tan enamorats, tan petits i en soledat. “Ets la llum que brilla en aquesta foscor”, li diu mirant-la i somrient. En un flaix tot ha canviat, passen per aquell portal invisible que els porta on estan ara. Els mateixos nens que gaudien, ara obren la porta i veuen el futur que tenen al davant. Volen passar per allà, però al mateix temps, volen tornar a com tot estava abans. Tan simple però tan complicat perquè tot està bé, tant al futur com al passat.