Mes: maig de 2026

NIL GARAL BARÓ_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre hi ets, de vegades, amb més o menys presència. Sempre apareixes quan ningú s’ho espera: ets un mur pel costat dret. Quan no hi ets, milers de persones et busquen després. Ets l’encert d’un equip que mai perd. La teva capital és París, però ara portes el blaugrana i ets més feliç. T’has enamorat d’una altra capital llunyana a París, d’una ciutat de platja i mar. París ha quedat enrere. Ets velocitat, ets risc, ets un foc viu. Quan t’equivoques et jutgen, quan brilles t’aclamen. Ja no ets fill de París. Ara ets defensor d’un somni més gran: el del Barça. El mur fort és Kounde.

ELLA GEA DOONAN_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Em trobo en una sala fosca, encenc el llum, baixo les escales i no hi ha ningú. Busco per tota la casa, estic sola. Entro a la cuina per agafar un got de llet i veig una nota sobre la taula, diu que han sortit a comprar. Però és impossible, avui és festiu i no hi ha res obert. Llavors els truco, surt el mòbil està fora de servei. Em començo a preocupar. On són els meus pares? Els ha passat alguna cosa? Decideixo esperar una estona, potser ho estic somiant, potser no els ha passat res. Al cap de dues hores s’obre la porta i entren. Al veure’m em pregunten per què no soc a l’escola.

MIAH ESTRELLA PONT_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La Nora es mirava al mirall del passadís cada vegada que passava pel passadís. Un dia, quan es preparava per sortir, es va mirar al mirall i va veure el seu reflex somrient abans que ella ho fes. La noia va pensar que eren coses seves, tot i que va recordar un incident semblant una nit fa molts mesos. L’endemà a la nit, va decidir tancar l’habitació amb clau per sentir-se més segura. El matí següent es va mirar de nou al mirall abans de baixar a esmorzar i, en tornar de la cuina cap a la seva habitació, una ombra va sortir del mirall i se la va endur. De sobte, es va despertar a la seva habitació amb els seus pares mentre li cantaven “feliç aniversari”.

MIREIA VALLS_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

A la matinada, una dona s’aixeca amb un soroll. El timbre del telèfon. Tot seguit, agafa la trucada. De sobte, una veu greu d’home li diu: “T’estic veient, portes un pijama negre.” S’espanta, però no fa cas, ja que pensa que és una broma de mal gust. Tot i això, no aconsegueix tornar-se a dormir, així que decideix agafar el mòbil per mirar les xarxes socials. Passa una estona fins que li arriba un missatge. Amb el cor accelerat, el llegeix. De cop i volta, una llàgrima seva cau. Una foto seva d’aquell mateix instant es reflecteix a la pantalla. S’espanta. “Estic sola a casa, avui”, pensa. S’escolten passos, algú obre la seva porta i es comença a apropar.

UNAI PINTO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

A la muntanya, habitualment, trobàvem cabirols, esquirols, ovelles i algunes serps. Però vam sentir sorolls molt estranys, com d’un animal enorme. Quan vam arribar al llac, ens vam separar per pescar tranquil·lament sense molestar-nos. Vaig tornar a sentir sorolls, vaig pensar que podia tractar-se d’un os però no estava a prop nostre, ni el vèiem. Llavors, el meu amic i jo vam decidir fer la volta al llac i vam trobar cadàvers d’alguns animals. Generalment, no hi ha cabirols a 2.300 metres i ens va semblar estranyíssim trobar-ne de morts. Ja de baixada, van començar a caure pedres i branques d’arbre. Vaig sentir calma en arribar a casa.

LARA MACHADO PINTO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el dia del meu aniversari, tot estava preparat per a l’ocasió. Estava asseguda, emocionada perquè arribessin els meus amics, quan de sobte vaig sentir uns cops a la porta. Vaig obrir, eren tots els meus amics ja preparats per a la festa! Estàvem tots gaudint ben feliços… De cop i volta, la finestra es va obrir, i una carta va posar-se a sobre la taula, vaig ser l’única que se’n va adonar. Em vaig allunyar una mica per llegir-la… La cara se’m va transformar quan vaig començar a llegir “Aniversari fatal”. Vaig llegir ràpidament “Aquesta mitjanit, passarà alguna cosa”. La llum es va apagar i només jo sabia que no era una casualitat.

ERIC MENDEZ SERRANO_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Com cada dia estava tancat entre les quatre parets, esperant que fossin exactament dos quarts de sis i passessin a donar-me menjar. Notava que aquell era un dia diferent. Feia més sol, les parets estaven més netes i des de la finestra es veien uns ocells cantant. Van acabar sonant dos quarts de sis i no hi havia ningú present. En aquell moment em van passar moltes coses pel cap, com que ja era lliure, que arribaria al mar… Al final es van fer dos quarts de vuit i ja em trobava panxa enlaire, mort flotant a l’aigua. Així és la miserable vida d’un peix.

LUCIA LOURENÇO HEREDIA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Vaig arribar a casa i em vaig quedar paralitzada. El sofà estava ple d’un líquid vermell fosc, tot escampat per terra i per la paret. Les plomes del coixí flotaven a l’aire, i la finestra estava trencada, amb els vidres repartits per terra. L’aire fresc em tocava la cara mentre jo ho mirava tot amb por. Vaig intentar recollir una mica abans que algú arribés i em veiés així, com si m’hagués tornat boja. De sobte, el meu gos va passar corrent davant meu… amb un pot de pintura enganxat a la pota. Em vaig calmar, però llavors la cortina es va moure i tot allò va ser real. 

NATÀLIA ROSILLO COSTA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Una porta s’ha obert. El record de petita i de gran continua sent el mateix. Et veig dins meu, et sento dins meu. Ho expresso a través del moviment, la dedicació, la tècnica, l’esforç, tot gràcies a tu. Quan pujo a l’escenari et veig com una llum mentre em moc i em guies pel camí. Cada pas que dono em fa continuar estant viva i avançant en el meu recorregut. Saber que em veus, que em cuides i em protegeixes, em fa tindre més energia i poder avançar com a persona, assemblant-me més a tu. El teu record no s’apaga, es converteix en el foc que em fa continuar brillant i ballant en tot moment. Gràcies per estar sempre al meu costat. 

AGUSTÍ ALBAREDA VILARÓ_3r C COL·LEGI MARE JANER

És un dia normal, passejant com sempre i pel mateix lloc de sempre, per escampar l’aire, no em sento bé, estic estrany. Alguna cosa no va bé. No li dono importància. Arribo i me’l trobo davant la porta amb un somriure de punta a punta. Llest per jugar, però caic de patac a terra, no em puc despertar. Me’n vaig sense acomiadar-me, però no sé on he anat a parar. Veig coses, més aviat, records inoblidables en què m’ho passo molt bé, però no puc tornar, ho veig tot fosc. Començo a notar que els records se me’n van, es van esborrant, van desapareixent. El mateix va passar-li al meu avi, però no en sabia l’experiència. 

VITHOR VILELA_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dia el Marc, un jove de 19 anys, estava al carrer tornant a casa i va trobar un senyor molt vell que demanava almoina, i li va donar algunes monedes. En girar la cantonada es va tornar a trobar amb aquell home però ara acompanyat de tres més. Li van demanar que els donés tot el que portava a sobre, el moneder, el rellotge, el mòbil… No podia creure el que li estava passant. Per sort en aquell moment va passar una patrulla de la policia. Els quatre lladres van acabar a la presó i en Marc va recuperar les seves coses. 

ADRIÀ SALA_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El marcador era 2-2 i faltava un minut. La pilota cremava als peus. El rival feia pressió alta i no ens deixava respirar. Un dels nostres la va recuperar i me la va passar ràpidament. Amb un control curt vaig esquivar el jugador que em tancava el pas. Per sort vaig veure el nostre ala desmarcant-se per la paral·lela. Vaig fingir el xut, el defensor va mossegar i amb l’exterior li vaig filtrar la passada justa. Jo vaig intentar arribar però… Ell va arribar abans que jo i que el porter, amb un toc suau, va empènyer la pilota dins per poder marcar el 3-2 i guanyar el partit. L’explosió d’alegria va ser immensa: no era meu el gol, però la jugada sí. 

ALEJANDRO TASSET_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el dilluns 9 de febrer de 2000, en Pol, un noi que acabava d’acabar els seus estudis, va sortir a buscar feina; ja era hora de començar a guanyar alguns diners. Va baixar de casa i va pujar al cotxe, però en seure va veure un estrany paquet de cartró al seient. Li va semblar molt estrany: com havia arribat allà? Què hi havia dins? Va reflexionar i no el va voler obrir, tenia por que fos una bomba o alguna cosa dolenta. Va llençar el paquet a la brossa, però l’endemà hi tornava a ser. El va llençar al riu… i, misteriosament, continuava apareixent, com si tingués vida pròpia, cosa que va fer que en Pol es preguntés què estava passant.

GONÇALO LOURENÇO_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa un any em va tocar la loteria: cinc milions d’euros. Era el millor dia de la meva vida. Li vaig donar un milió a la meva família, que es va comprar una casa, tres cotxes i se’n va anar de vacances. Però jo tenia altres plans: volia ser president del Barça. L’únic problema eren els contactes. Vaig investigar durant setmanes fins que, un dia, em van trucar de les oficines del Futbol Club Barcelona i em van contractar. Quatre mesos després, amb la temporada acabada, vaig anar de vacances al Brasil. Vaig pujar una muntanya, em vaig preparar per saltar amb el paracaigudes… i, en tocar terra, vaig caure del llit.

IAN GOLDIN SMITH_3r A EA 2A ENSENYAnÇA D’ORDINO

Tot preparat per fer aquell viatge tan esperat a Stone Island. De sobte es van adonar que el fill petit havia desaparegut! La família estava desesperada perquè al cap d’una hora s’envolava l’avió. Feia mitja hora que buscaven el Gerard i, quan ja estaven perdent l’esperança, van començar a sentir sorolls molt forts que provenien de fora. Van mirar per la finestra i van veure el seu fill petit pilotant un avió enorme, mentre els saludava ben content. Tots es van quedar bocabadats, sense saber si riure o plorar, mentre el Gerard feia acrobàcies pel cel com si fos un autèntic pilot professional.

ALAIN GASTON JIMÉNEZ_3r A

EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Sentia un buit d’aire que no podia sortir, aquell aire que solia passar per la meva cara. Una carícia que et fa tremolar i una adherència que et fa dubtar. Ella em seguia agafant i jo només era un ocell que continuava cantant, cec davant el perill que s’apropava. Un amic em va dir que anés amb compte, que les serps admiren els ocellets que canten i canten, sense parar, fins que és massa tard. Aquella persona que em va trobar, que em va donar calidesa quan tot era foscor, va resultar ser la serp que, amb una abraçada lenta i mortal, em va ofegar sense deixar rastre. I el meu cant, avui, és silenci.

ALEXIS CASTILLEJO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Erik va anar al parc d’atraccions el dia de la inauguració amb la seva millor amiga. Van pujar a la muntanya russa i gaudien molt. Però en passar sota un túnel, es va sentir un crit esglaiador. Quan van sortir de l’atracció, havia mort un home i tothom va començar a cridar. Ningú sabia què havia passat perquè estava tot completament fosc. L’Erik va regirar els seients, va fixar-se en la gent i va repassar tot el que havia succeït. Va pensar que l’assassí s’havia penjat de l’atracció amb una corda i havia fet servir la foscor per atacar. Ningú no havia vist res. El detectiu el va enxampar. Tothom va quedar bocabadat per l’eficàcia. 

SERGIO CHACON_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo aquell dia, havia tornat d’unes vacances a Portugal, de visitar els avis. Tornar a casa dels pares també em va omplir d’alegria. Però aquella sensació es va esfumar de seguida, en passar el llindar i notar l’absència del meu gat Garfield. Vaig anar a la cuina, on estaven els meus pares, i els vaig demanar explicacions per la falta d’en Garfield. Em van explicar que l’havien donat als meus tiets perquè ja era molt vell per viure a la ciutat. Vaig demanar de parlar amb ells. Em vaig tranquil·litzar en escoltar que estava bé. Però estic confós, ells me’l descriuen roig però jo el recordo taronja amb taques negres.

ADRIÀ RIBERA GENER_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una vegada, hi havia un sicari molt temut. Va rebre la seva missió final. Encara que ja s’hauria pogut retirar, volia acabar sortint per la porta grossa. Era de matinada i va entrar per una finestra. Va veure el vell senyor assegut en una butaca, però no sabia que era cec. Quan va sentir un soroll, va pensar que era una sorpresa del seu fill, ja que era el seu aniversari. Va dir: “Thomas! Com estàs? T’he trobat a faltar”. El sicari ho escoltava i l’avi pensava que de veritat era el seu fill; li va oferir un te i li va dir quant l’estimava. El sicari li va fer una abraçada sense dir res i es va retirar, però amb una lliçó. 

IKER RAMOS SÁNCHEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Eren les tres de la matinada i estava al meu llit. Llavors vaig sentir un soroll que venia de la sala d’estar, però de sobte el soroll semblava vindre del soterrani. El pare hi va baixar i vaig poder sentir com s’estava barallant amb un pallasso. Jo estava paralitzat de la por i no em podia ni moure. Després d’això no es va sentir  res més. Vaig baixar les escales i vaig veure el pallasso desmaiat al terra del soterrani. Vaig girar-me buscant el pare, però ell ja no hi era. Vaig cridar el seu nom, però ningú contestava. Tot estava immers en un silenci absolut. Em vaig quedar amb por, però ell ja no hi era. No vaig dormir en tota aquella nit. Al matí, quan vaig baixar al soterrani, el pallasso ja no hi era… però el nas vermell era damunt del meu llit.