Noelia Carvalho_2n B_LYCÉE COMTE DE FOIX
Encara que només eren les quatre de la tarda, la noia va sentir que era l’hora de marxar. Ell l’estava esperant a casa, com sempre. De camí, va decidir aturar-se un moment, era com si algú l’estigués empaitant des de feia una bona estona. No va fer cas i va continuar caminant fins que va arribar al portal. Va pujar sense deturar-se fins al segon pis. Ella sentia que ell l’estava esperant, darrere la porta. Però l’aroma d’un perfum conegut va deixar-la immòbil durant uns pocs segons. Era a punt d’introduir la clau al pany quan l’obscuritat d’un drap de seda va prohibir que ho fes i una veu dolça va xiuxiuejar: t’estimo. Era ell.