Gerardo Vizmanos Alegre_3ème G Lycée Comte de Foix
En breus moments tot desapareixeria. Ja estàvem enlairant el vol. Jo mirava la meva terra i la dels meus avantpassats. No podia evitar que em caiguessin les llàgrimes. Era molt trist pensar que l’ésser humà havia destruït el planeta que li havia donat tot el que posseïa. Tota la humanitat havia desaparegut. Nosaltres érem els últims éssers humans vius. Ja érem a l’espai quan la Terra va començar a escopir foc. Es veia un planeta completament desèrtic, sense boscos ni casquets polars. Els oceans eren groguencs. Havíem de trobar algun lloc habitable, on hi hagués vida. La Terra començava a desaparèixer quan una nau se’ns va apropar…