Recordo aquella nit d’hivern perduda en un bosc, nevava sense parar i els ocells s’amagaven als seus nius. Va aparèixer una ànima. Era una dona. Una dona amb un vestit blanc, llarg i amb un vel estripat de color negre. La seva cara em resultava familiar. De sobte vaig recordar que era la meva àvia. Vaig veure que estava pàl·lida i freda.
L’únic que recordo d’ella són les seves cançons i les abraçades que em feia abans d’anar a dormir.
Li vaig demanar que em tornés a abraçar, que m’abracés fort i ràpid, ella em va demanar per què i jo vaig contestar: “Perquè en algun moment o altre la mama em despertarà.”
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.