Miro tristament el seu cos, jaient a terra, encara que no soc capaç de deixar anar ni una sola llàgrima. Se n’ha anat, ja no és aquí, encara puc notar la seva mirada amenaçadora, freda i alhora enamorada, mirant-me fixament. Tothom deia que no era una mirada d’amor sinó violenta, però jo sé que a pesar de tot el mal que em feia, m’estimava. I que tots els cops i crits que rebia, me’ls mereixia. Ell em va ensenyar com es tractava un home de veritat. Sempre deia que li devia tot el que tenia. Però veure el seu cos a terra no em va afectar. L’últim que recordo és a mi mateixa, emmanillada i amb un somriure de satisfacció al rostre.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.