La pluja cau, com les meves llàgrimes desconsolades. La teva foto a la pantalla, somrius com sempre. Potser per això no ens en vam adonar, o perquè estàvem tan centrats en nosaltres que no escoltàvem com demanaves ajuda a crits. Tant de bo seguissis aquí. Encara vaig a la casa de l’arbre i veig les nostres fotos, sé que una part de tu està amb mi. La visito sovint perquè et vull tornar a veure, bé, el que vull és veure’t tornar, encara que sigui impossible. Potser si ens n’haguéssim adonat, potser… Amb tantes coses que podrien haver passat i vas triar una solució eterna per a problemes temporals. No et guardo rancor, sinó al meu cor.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.