Clàudia Marsal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER
La multitud exclamava temorosa mentre el reflex dels meus ulls es tenyia del color robí més intens. Els músculs no em reaccionaven, la ment se m’ennuvolava i l’àvia continuava allà, dessagnant-se i perdent el color de la pell. Tothom mirant-la sense saber què fer. Una silueta es va formar entre empentes. L’home de jove edat i vestir elegant ordenava amb to alt, però serè, cada acció dels presents: aigua, ambulància… els meus ulls perduts miraven com trencava la màniga de la seva jaqueta blanca per parar l’hemorràgia. Agrair-li set anys més tard em reconforta, un dolç i agradable somriure, acompanyat de sinceres i amables paraules.