Des d’aquí on sóc et veig al parc de davant de casa nostra. Hi passàvem hores i hores juntes. Ara plores desconsoladament i vols estar sola. La gent et mira però ningú gosa preguntar-te què et passa. Les teves amigues et truquen per telèfon insistentment, només mous un dit per penjar. No vols parlar amb ningú. No vols animar-te. La tristor t’envaeix. La solitud és la teva companya. El temps passa i tu continues plorant fins al punt de sufocar-te. Has d’entendre que la vida continua encara que sigui difícil. Tant de bo pogués baixar del cel, acomiadar-me, abraçar-te, petonejar-te i dir-te que t’estimo. Mai estaràs sola filla!
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.