Avui no ha parat de ploure. He mirat el seu retrat tot el dia. Era molt maca amb els seus ulls blaus i els seus cabells rossos… Me’n recordo com si fos ahir : el seu somriure era com el meu sol, les seves expressions tan commovedores m’emocionaven. Fa temps… molt temps… uns deu anys pot ser? Però avui, l’he traït: al sofà de casa hi ha la Teresa que està dormint. Perdona’m Elena… Vas quedar-te uns anys compartint la meva vida, abans de morir… Ella no tindrà aquest privilegi. Vas ser la meva primera víctima i ningú no tindrà mai la teva mirada, les teves llàgrimes durant l’estrangulació última…
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.