Cara inexpressiva, mirada perduda, pensativa, asseguda a la seva butaca, passava les llargues hores. De tant en tant somreia, de tant en tant una llàgrima per la seva galta li queia quan afloraven els seus sentiments, quan la seva ment recordava per què era allà. El seu cos es negava a obeir, els peus clavats a terra ja no responien, se li van acabar les dolces passejades. El seu fil de veu era cada vegada més baix, ningú no la sentia, ningú no li feia el mínim cas. Les seves mans seques i tremoloses ja no li servien, ja no podien escriure els seus pensaments. Després de lluitar tota la vida, per què li servia? Maleïda malaltia.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.