El carrer, per fi el carrer. Cascos, play, volum al màxim, cigarreta, encenedor. Inspira, relax, expira. M’agraden els carrers solitaris, els afores de la ciutat, llocs on encara no s’han fixat per construir-hi i industrialitzar el petit trosset de natura que queda. I hi toca el sol. S’hi pot veure roques. L’aire pot volar a pler, sense murs ni parets que l’obstaculitzin. El que no veurem és molta gent, i això és el que més m’agrada. De vegades m’agrada caminar sola. Admirar el que m’envolta, tot i que no sigui un paisatge de somni. Sense ningú amb qui parlar, a qui cridar, a qui estimar, sense ningú de qui fugir. Només jo i el món.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.