No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.