Entre serralades i tarters, lo viatger fatigat contempla la vall que s’estén als seus peus. És Jacint Verdaguer, el poeta excursionista; que s’estremeix veient com el paisatge només és un vell record borrós. Astorat, cerca sense parar aquells poblets colpidors, aquelles capelles rústiques, aquella gent senzilla…, però res. Tot ha canviat. Al seu lloc formigó i fum, i uns immensos braços metàl·lics que fan ombra a aqueixes cimes on lo cel reposa. Hom creuria que un monstre ha devorat aquell formós país. Davant aquesta realitat esfereïdora, lo poeta s’acomiada i se’n torna: “no us tornaré pas a veure boscúries andorranes, a reveure”.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.