Sento com entra la llum del dia que m’escalfa la pell. Escolto un silenci profund i unes pessigolles em recorren la panxa com si fossin formigues. Obro lentament els ulls. Les imatges que abans eren borroses es tornen més clares i nítides. És impressionant, quedo perplex, davant meu hi tinc el meu avi, que va morir l’any passat. Ens mirem fixament als ulls com si estiguéssim mantenint una conversa, d’aquelles que no s’acaben. L’intento abraçar, allargo el braç però xoco amb una força que m’ho impedeix. La línia que ens separa és, sense cap dubte, el fil entre la vida i la mort. Però, per mala sort, no té ni un pèl de realitat.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.