“Pip, pip, pip”. Sempre el mateix soroll repetitiu que m’indica que la meva llum s’està apagant. E.L.A., així anomenen els metges la malaltia que està fent que cada cop em paralitzi una mica més i que m’apropi al final. Sé que la meva dona i els meus fills estan aquí, al meu costat. Però només ho sé, no els puc tocar, ni acariciar, només mirar-los i sentir els seus plors. Sé que m’estic morint, però no ho vull assumir, no vull deixar aquest món amb tan sols 54 anys. Encara no… Però, ja no hi puc fer res, només esperar que el meu cor pari de bategar. Sento el “piiiiip” final, ja tot s’ha acabat, marxo per no tornar mai més…
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.