El més difícil és mantenir l’esperança. Un cotxe negre de quatre portes s’apropa cap a nosaltres. Les llums fan que perdi la visió de tot el que passa a l’exterior, em centro només en el cotxe. Sento el derrapatge i el grinyol dels pneumàtics que perden el control tot apropant-se a nosaltres. Les mil·lèsimes de segons passen, gairebé no ens queda temps. “Mama, t’estimo”, repeteix el meu cap una i una altra vegada. Miro a la meva mare i contemplo la seva expressió, senzillament aterrada. Sense preocupació, sostinc la seva delicada i tremolosa mà. El temps s’acaba. 3, 2, 1.
És realment difícil assumir la realitat.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.