Aquí sóc, esperant que arribis, així com t’esperava la primera vegada. Al mateix lloc, amb la mateixa impaciència i inquietud, tan emocionada com sempre; amb una diferència, però, vindries aquesta vegada? Sabries que encara t’espero? Recordo el teu somriure, les teves mans càlides, els teus ulls; oh, com podria oblidar-los? I la teva forma d’il·luminar els dies grisos. Recordaries tu la meva mirada de l’últim cop que ens vam veure? M’hauries oblidat ja? Ja no em somiaves com jo a tu? No ets aquí, no estàs amb mi, ja no som, ara ets i sóc, dos mons a part i llunyans així com Venus i Saturn, només amb un sol i un espai en comú.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.