Ell notava les seves llàgrimes rodolant per la galta. Sentia el cor d’ella bategar a la vora del seu pit, però encara fora d’ell. Volia travessar nedant el blau dels seus ulls, acariciar eternament aquells cabells, volia tastar els seus llavis per descobrir que tenien gust de la sal del mar on s’acabaven de banyar. Però ella era massa lluny. Sempre hi seria.
Es talla l’abraçada, un breu petó, ni a la galta, al front, bona nit i fins que la casualitat els torni a ajuntar. Un carrer, una plaça, un vagó: li era igual. Veient-la ell era feliç i sabia que ella també.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.