La vaig veure allà, sola i asseguda al terra del passadís de l’escola. Però no semblava trista, era feliç, dibuixava en una llibreta mentre portava els auriculars posats. Aquell dibuix jo ja l’havia vist abans, n’estava segur que era un arbre, bé, en realitat era mig arbre. Aleshores hi vaig caure: aquell dibuix era la meitat d’un arbre que havia fet jo, m’hi vaig apropar i vaig treure el meu dibuix de la motxilla. Efectivament, encaixava a la perfecció. En aquell moment vaig saber que érem ànimes bessones, simplement ho vaig saber, una amistat a primera vista.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.