La meva família tornàvem a ser com abans, feliços, tots reunits, rient com sempre i, sobretot, hi era ella. Ella era una persona que, fes el que fes, m’acceptava sempre tal com sóc, mai no era capaç de jutjar-me. Era una persona increïble, no només ho dic jo perquè era part de la meva família, sinó perquè ho era de veritat. Sempre que va poder va ajudar tothom. Fins i tot els dies que tenia problemes de salut, sempre em feia riure i em deia que tot aniria bé, fins ara fa un mes, que, sobtadament, va marxar. El que em fa més mal no és dir adéu a una persona que tant estimava, sinó el buit que em queda i que no sé qui el podrà omplir.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.