Una llum tènue, un passadís blanc, a banda i banda portes tancades, cadascuna amb la seva història. Silenci, gent trista, desconsolada… Infermeres passant de porta en porta. Era ell, no m’importaven els altres, el meu avi era allà, en una d’aquelles habitacions, envoltat de màquines i cables, molt malalt. Ja no parlava, les mirades reflectien l’angoixa i tristesa d’una vida que s’esvaïa. Un adéu. La terrible certesa que mai més no tornaràs.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.