T’agafo la mà, està freda com les nits de desembre. Els teus llavis es corben en una ganyota que aspira a ser un somriure. Ja no queda cap rastre de la teva esplendor. Les forces amb les que encaraves el món, desapareixen. Em sento tan sola! No estic preparada per deixar-te marxar. Què serà de mi si et perdo? Sempre m’has acompanyat en l’aventura de la vida. Em mires als ulls, segueixes sent l’etern nen, el meu heroi. Em dius que m’estimes moltíssim i em deixes. Recordo l’última cosa que em vas dir, les grans persones mai moren, simplement es traslladen a viure eternament dins dels cors de les persones que deixen marcades. Somric.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.