Vivíem en una bombolla. No teníem mesura. Els diners? Papers per regalar. El menjar? Coses per llençar. Potser hi havia gent que passava gana o estava necessitada però estaven molt lluny d’aquí i ells eren invisibles als nostres ulls. Gastar, gastar, gastar. L’únic que volíem fer durant tot el dia. I llavors tot va acabar. Tot va succeir tan de sobte que ni tan sols me’n vaig adonar. Ja fa sis anys que el meu marit em va deixar. Que la meva empresa va fer fallida i no trobo feina. Que em van treure els meus fills. Visc al
carrer. Sense casa. Sense menjar. No tinc res. Ara simplement resisteixo com puc. Les bombolles exploten sempre.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.