Després de preparar-me durant una bona estona –el maquillatge, la roba, que si massa senzilla, que si molt cridanera– per fi estic preparada. Sospiro i entro. Música i música. Ballo i ballo. Miro a l’esquerra, a la dreta… Em torno més i més petita. Sento punxades. Totes les mirades clavades en mi. Tots els ulls presents en aquella festa estan dirigits al meu cos, als meus moviments. Per què tots em miren? La màscara, la màscara! La maleïda màscara! Me l’he deixat a casa. Ja he trencat la norma, això de les màscares és el pitjor. Però de fet la màscara la tinc posada. Sempre. Maleïda societat. Maleït el fet de no poder ser qui ets.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.