Un tret trencà el silenci. Ell caigué a terra. En el primer moment vaig sentir-me impotent davant aquell perill. Fou una sensació que sabia que amb el pas dels segons havia d’acabar; si no, jo també moriria. En aquell precís instant vaig ser conscient que estava sol, totalment sol. No obstant això, de cop i volta, entre el núvol de pols vaig distingir una silueta. Era una persona corbada de tres cames. Jo, petrificat de sorpresa, vaig mirar-la. Ella s’aturà davant meu, elevà la mirada i digué: “Nét meu, en la pau els fills enterren els seus pares; la guerra altera l’ordre de la naturalesa i fa que els pares enterrin els fills.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.