Sentia cada incisió que el metge feia amb el bisturí, l’anestèsia m’impedia moure’m. El meu cervell, confós, bategava com un segon cor. Ni tan sols podia cridar, per tal que els metges se n’adonessin. De sobte era en una habitació, que em recordava a la que vam ocupar amb la meva esposa la nit de noces. Ella s’estava al costat de la finestra. El seu cabell, llarg i rinxolat, es movia amb el vent. Em va mirar amb els seus ulls verds tendres i em va somriure. A continuació era en un prat al costat de la casa dels pares. La meva mare i el meu pare em feien saltar i era molt feliç. Llavors va morir. Se n’anà feliç, amb tots els records a l’ànima.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.