Un altre públic, unes altres veus que exclamen frases incomprensibles, en les quals coincideix un únic nom, un nom cridat amb força i bogeria, pronunciat amb un accent peculiarment estrany. Ella surt a l’escenari, porta un vestit negre de cuir i unes botes altes, la seva cabellera ondulada i llarga està com sempre, solta, acariciada suaument per la lleugera brisa que corre per la ciutat ja fosca. Mira fixament el bateria, que ja ha començat a fer el compte enrere. El públic embogeix i crida d’una manera excessivament desesperada. Agafa el micro, dedica un somriure al públic i deixa sortir aquella veu melodiosa que tanta gent adora.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.