La lluna i el sol es perseguien com persegueix la nit al dia. Després de tres-cents quaranta-cinc dies es troben el sol i la lluna i formen un preciós i màgic eclipsi. Només tenien una hora per estar junts després d’una espera abismal. Sabien que el temps, com vigilant insubornable, no els en donaria més. Calia aprofitar-lo i els seus cossos esfèrics es van trobar i romangueren plegats seixanta minuts. Després, a poc a poc, es van anar separant i es van trobar a faltar novament. I així, altre cop sols, continuaven vetllant dies i nits i veient el món girar. Quanta espera per tan poc temps d’estar junts.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.