Recorria els carrers sense pausa. En la lentitud dels dies, albirava la petita llum d’esperança que em propulsava de manera irremeiable a la continuïtat en la carrera de la vida. En aquells dies pensava, de manera intermitent, en la transcendència de l’art carnal, humà; sense saber-ho m’embriagava una barreja de pena i melancolia. Tenia la certesa que m’aferraria a la glòria de cada segon, sense deixar passar l’essència ni un instant. La vida em mirava d’esquitllentes i em produïa sensació de repòs i una poderosa placidesa; necessitava poder redactar amb la meva ploma maldestra la infinitud i la quietud dels dies de joia.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.