Paralitzada. De primer vaig pensar que era una broma. Però amb aquest tema no s’hi juga. Amb el meu pare i el meu germà vam anar cap a l’hospital. Quan vaig veure ma mare em va semblar caure a terra. Instintivament, abans de marxar de casa, havia agafat el dibuix en què tant d’amor hi havia posat. La meva idea era donar-li quan tornés a casa, de manera que vaig demanar a la mare que l’hi posés a la butxaca. No sé per què, vaig pensar que així l’àvia podria estar connectada a mi des del més enllà. Ara em paro a pensar i encara noto el sabor agredolç de ràbia. Molta ràbia i tristesa. Que injust no poder acomiadar-me d’ella.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.