Era el minut 89. Corria cap a la porteria i tenia el camp lliure. El públic estava expectant i excitat, cridant: “Corre, Matteo!” Per arribar-hi, havia fet un autopassada per desfer-me de l’últim defensor de l’equip contrari. Havia aconseguit superar el rival i aviat em vaig trobar sol davant el porter. Però, quan anava a xutar, vaig relliscar i vaig caure. Va sonar el final del partit i no havia marcat gol. Els espectadors estaven decebuts i se sumaven a la meva frustració. De camí als vestuaris, cap company em va dir res; millor, perquè sentia vergonya i mirava a terra, evitant els altres esguards. Només volia que aquell moment s’acabés.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.