Em miro al mirall, i no sóc capaç de reconèixer la imatge que aquest em torna. No hi cap rastre d’aquella joveneta rossa i d’ulls blaus, que amb una paraula dels seus vermellosos llavis, aconseguia embogir tots els homes del barri. El reflex del mirall em mostra una dona gran, de cabells canosos i ulls tristos, una dona que no sóc capaç d’identificar. El temps i la meva joventut es van esvair com la sorra a les mans. Un dia era una jove preciosa, i de cop i volta, sense adonar-me’n, era una dona feta i dreta. El temps corre, vola, més ràpid del que creiem, com un ocell en llibertat al qual no podrem atrapar mai més.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.