Estic en un lloc fosc, molt fosc, però agradable. Noto com si estigués al mig de l’oceà, tota sola, tranquil·la. Sento dins les venes l’amor que em dóna la meva mare. Una part de mi vol sortir, ensenyar al món qui sóc, com sóc, però una altra part no vol sortir, no vol enfrontar-se als problemes de la vida. Suposo que hauria de sortir. No hauria de tenir cap problema: tindré moltes persones que m’estimaran. Va, ho he d’intentar. Sento com el cor de la meva mare s’accelera i a poc a poc surto a l’exterior. No entenc per a què, però necessito plorar. De cop em torno feble, i l’únic que aconsegueixo sentir és: “Benvinguda al món, Maria”.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.