La vida no deixa de ser un misteri; sempre recordo una imatge: un rostre envellit, sec, sense ulls, a qui li surten les llàgrimes; altres dies, té unes rialles extravagants, que mostren la seva felicitat. Aquell rostre sembla conèixer-me més que jo i cada dia m’ensenya alguna cosa nova. Davant la vida, em pots dir que no sóc normal o potser somiador… però això em fa sentir especial contra el patiment, que m’ha permès veure-hi diferent. Sóc un vell amb cara de jove amb una força interior extrema que ha lluitat contra la mort des que va néixer i fins avui. Patir i lluitar són les dues cares de la meva moneda.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.