Recordo la seva aroma, la seva pell fina i aquelles corbes rodones, la seva tendresa, per no parlar de la seva llengua… que relliscava com gotes d’aigua mentre xocava amb la finor dels meus llavis. Era única. La mirava i estava segura que no podria mirar a ningú més. Ella hi era a les bones i a les males. Era una caixa de sorpreses, mai sabies què podries trobar-te. Un dia va marxar… Ja no hi era. Els meus dies eren més tristos, llargs i dolorosos. La trobava massa a faltar. Va ser culpa meva. Em vaig descontrolar i se me’n va anar de les mans, me la vaig menjar… Ara ja no hi era, la meva pizza, havia marxat.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.