Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.