Em sento malament cada vegada que vinc al mateix lloc, observo la pols i els llums que passen ràpid d’un costat a l’altre. Els ocells cauen del cel, els miro morts a terra. La gent no para de cridar, córrer, matar i amagar-se. Sento l’odi en els seus cors, veig la por als seus ulls brillants. Tinc la sensació que rebré una bala perduda i moriré en aquell lloc fastigós. He passat hores mirant aquelles accions malvades, els traspasso quan camino pel terreny, els faig ombra perquè els il·lumino, em miren des de terra i jo des del cel fosc, passo cada nit en aquell lloc… Estic molt trista, però il·lumino els seus cors bonics.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.