És tan bonica que enlluerna– vaig pensar quan la vaig veure. Era allà, davant del mirall d’una sala freda. Els seus cabells arrissats es movien amb l’ajut de complexos i lleugers moviments. Alhora, els seus peus relliscaven pel parquet vell. Vaig entrar sense dir res. Ella es girà i em somrigué. Nerviós, li vaig tornar el somriure. Des d’aquell dia tot va canviar. Dies de carícies, dies de somriures, dies de “t’estimo”. De sobte, sonà el despertador. –Tot és un somni-?– Ja era tard. Vaig agafar el metro i exhaust, vaig arribar al conservatori. Vaig entrar. De cop i volta es va girar una noia i em va somriure, era ella.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.