Me’n recordo, d’aquell dia a les vuit del matí; me’n recordo, del fred, del gran pes de la motxilla preparada per anar tres dies a la muntanya. Me’n recordo, del cansament a meitat de camí, de la sudoració eterna que no marxava mai; me’n recordo, d’aquell prat tan gros ple de neu, per on passava un riuet mig gelat al costat del caminet. Seguim el camí, em giro, m’allunyo, els he perdut, no hi ha ningú, no sé on sóc. Espero i espero, no ve ningú. Començo a caminar, es fa de nit, després de cinc hores amb fred veig un llum, ja són aquí.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.