Sempre recordaré aquell dia en què la vaig veure per primer cop, que la vaig poder agafar i la vaig poder abraçar. A les cinc de la tarda vaig entrar a l’hospital, em van assignar l’habitació, vaig seure amb la mirada perduda i la ment en blanc. De cop, vaig sentir un mal massa fort a la panxa. Vaig saber que el moment havia arribat. Sobre la llitera, enmig d’una sala buida, la llevadora i jo xerràvem, simplement per oblidar-me del dolor. De cop van entrar tres o quatre persones, no puc dir quantes, tenia els ulls tancats. Van ser uns quaranta minuts molt llargs, però van valdre la pena. Llavors la vaig veure, era ella, la meva nena, la Júlia.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.