A l’antiga casa, el vell gos tancava els ulls per sempre. La família l’envoltava, somrient. Sabien que era el moment. Amb una llàgrima, va tancar els ulls. La mort era com una abraçada càlida, l’últim amor que rebia. Amb tendresa, van enterrar el vell amic al jardí, sota l’ombra d’un arbre que havia vist passar moltes generacions. Les flors de colors brillants recordaven l’alegria que el gos els havia portat. Les rialles del passat encara ressonaven a l’aire i sabien que l’esperit del gos romandria amb ells per sempre. La vida i la mort, tots dos compartint l’eternitat de la memòria. L’ànima del vell gos va fer florir aquell arbre.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.