Són les vuit. Continuo igual. Encara tinc la mateixa aparença de zombi que aquest matí quan m’havia llevat. És tard. El Miquel passarà per casa meva a les vuit i deu i jo encara continuo així. Ràpidament em vaig a preparar. Sona el timbre. És ell.
Està tan fantàstic com el primer dia que el vaig conèixer. Em va mirar. Seguidament, ens vam dirigir fins al cotxe. Quan vam arribar al restaurant, el maître ens va acompanyar fins a la nostra taula. Tota la vetllada va anar de meravella. De cop i volta un cambrer va començar a tocar el violí.
El Miquel es va ajupir i em va preguntar: vols casar-te amb mi?
Va ser el millor dia de la meva vida.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.