Ell estava estirat. Jo me’l mirava asseguda des d’una pedra. Vaig veure que em feia signes. M’hi vaig apropar, en aquells moments era la persona més feliç, més nerviosa o més enamorada del planeta. Sincerament desconec quin era el millor sentiment per definir-me, però em vaig estirar igualment al seu costat, sobre la llosa freda del teulat de la borda on ens havíem vist per primer cop. Jo no tenia fred perquè a la seva vora tot era perfecte. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. De sobte vam aixecar la mirada cap al cel, i estic segura que la màgia dels estels ens dibuixava un cor, el cor més brillant que havia vist mai.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.