I en aquest precís moment em vaig adonar que la situació em controlava a mi. Ja no en consumia per diversió, sinó cada dia, i això em frustrava. Com recupero aquella noia alegre amb il·lusions, amb ganes de viure que ja havia desaparegut? –em deia cada matí. Em miro al mirall i no reconec qui m’observa de l’altre costat. Crido per demanar ajuda, però ningú em sent. Només sé que estic sola a l’habitació. Finalment, espero que passin els dies i sense que res tingui sentit. És de dia? És de nit? Que més dona. Cada segon és igual. Escolto les agulles del rellotge, esperant que algú doni llum a l’ombra d’una vida que ja no existeix.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.