Després de tant de temps, m’ho vaig tornar a preguntar: per què sóc aquí? Qui sóc realment? Però aquest cop era diferent dels altres. S’apropava el meu final i quan el final és a prop, els humans traiem de dins els sentiments i records més profunds. La vida és com una pel·lícula i tota pel·lícula ha de tenir un final, sigui trist o feliç. Cada cop el sento més proper, i ja començo a veure tots i cadascun dels meus records passar per davant meu, com els fotogrames o els negatius d’una càmera. Veig els bons i els dolents, somric i, finalment, el silenci cau sobre la meva consciència. I llavors el cicle torna a començar.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.