Com una ploma lliure, trontolla mentre cau i, lentament, s’acabala damunt afilades fulles dels pins. El gruix de neu comença a pesar, s’amunteguen les arrugues a la pell, la seva fredor envaeix les branques com els segons s’alimenten dels minuts. A poc a poc el color blanc impedeix que la llum penetri en les fulles, com el temps ens veda de l’eterna joventut. Els batecs perden intensitat, es percep la càrrega de la vida, i les seques branques es rendeixen sota la pesantor de la neu. Es fragmenta el pilar que sosté la vida, que resta en una altra dimensió. La neu ja ha tocat el sòl, i ara es fon sota l’arbre, com el record en l’oblit.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.